Dèiem ahir, què bo que serà. Avui diem, què bo que ha estat. Demà direm, quan sortirà un porter tan bo com Barru? Millor és difícil.

Un porter arriba a la categoria de geni no quan el públic, periodistes, aficionats, etc., l'enalteixen, sinó quan els rivals manifesten un respecte de tal magnitud que la seva sola presència intimida. No s'ha de comptar quantes pilotes ha parat, perquè hauríem de comptar totes les que van fora o als pals; no cal veure les seves estadístiques, perquè tant a ell com a mi, en el seu moment, no ens importen, importa la pilota que s'ha de parar i d'aquestes, ell n'ha aturat la immensa majoria.

No hi hagut en el món de l'handbol ningú que hagi parat des dels extrems com ell, no hi ha hagut ningú a Espanya capaç d'aturar tants llançaments de set metres, ni tants llançaments dels laterals en penetració. Hauríem de fixar-nos, i molt, en com està David a la porteria, la seva qualitat de desplaçament, la poca importància que se li dóna, és a dir, que fa fàcil allò més difícil. És aquí quan descobrim com n'és de gran.

El respecte que infon i que s'ha guanyat el demostra a la vegada al vestidor, en les concentracions, amb els amics –als quals tinc l'orgull de pertànyer–, amb la família i en el fraternal i emotiu record del seu germà Jaume, en tantes coses...

És gran perquè és un exemple per a grans i menuts, per al meu fill Lucas, que en lloc de fixar-se en el seu pare, idolatra David.

Tants petits grans detalls que fan que quan parlem d'ell, haguem de dir Don David Barrufet.

David, gràcies per tot, tu has fet més gran l'handbol des del Barça i des de la selecció. Gràcies, gràcies, gràcies.