Maria Riesch va dominar l'eslàlom femení i va acumular els mèrits per ser considerada la reina alpina de Vancouver.

En la prova que combina el risc i la tècnica a parts iguals, l'esquiadora alemanya va ser la millor. Ho va ser perquè va decidir arriscar en la primera mànega per no haver de fer-ho tant en la segona. Una estratègia clara que no podia sortir-li més bé. Amb una primera baixada excelsa, Riesch va firmar el millor temps i va posar pressió. Era el moment de fer-ho. Després, sempre es va a remolc. En la segona mànega, les rivals van haver d'arriscar. I l'austríaca Marlies Schild i la txeca Sarka Zahrobska no es van quedar lluny i van completar el podi més veloç, l'últim de les modalitats alpines, les que enalteixen Riesch com a reina dels Jocs. Amb l'or en la supercombinada va presentar la candidatura que ahir va acabar de confirmar amb una cursa d'alt voltatge decidida en un revolt, en una posta qualsevol, però sempre amb l'actitud guanyadora. La de Maria va ser més abundant que qualsevol adversària. Fins i tot el de la seva gran amiga, la nord-americana Lindsay Vonn, que va envalentir-se per sobreposar-se a les molèsties físiques (un dit trencat) que segurament van tenir molt a veure en la seva errada tècnica que va dur-la a sortir del recorregut en la primera mànega. Possiblement aquest fet, aparentment aliè, va tranquil·litzar Riesch, que ja havia viscut una situació semblant en la supercombinada, en què va guanyar i on Vonn, curiosament, també va caure. Un paral·lelisme que també va acabar en or. Un desenllaç que va descriure la mateixa imatge: Riesch en l'esglaó més alt del podi. Una segona medalla, segona d'or, que converteix l'esquiadora alemanya en una de les reines de Vancouver.

L'austríaca Schild, més regular que Riesch en els temps de les dues mànegues, va haver de conformar-se amb la plata després de dues baixades gairebé sense errors. Tècnicament excel·lents, Schild va ser inferior en el risc. És la seva tercera medalla olímpica, la segona plata, però cap d'or. La crueltat de les distàncies que marca l'atreviment. Una distància de dècimes de segon, tan desesperant (per mínima) com eterna, perquè sempre recordarà una plata que es va quedar tan a prop d'un or que potser mereixia.