«Quan no remates, ho acabes pagant», poden pensar uns. «Quan treballes, tens recompensa», devien argumentar els altres. Uns i altres van mastegar la sensació de sentir-se superiors, però només uns van tenir premi. Com va succeir en la primera volta a Bordils, l'experiència va planxar el talent i, aquest cop, la paciència i el treball va piconar psicològicament el rival, que va transformar-se en un ser angoixat i depressiu, deu minuts després d'haver viscut la realitat amb plenitud, amb superioritat i sense estalviar ni velocitat ni convicció. Mentre succeïa això, el Sarrià aprenia a observar i a teixir l'estratègia. En cinc minuts, va arrencar el comandament del partit dels dits dels foraster i va posar la pel·lícula que més li venia a gust de veure. Aquest canvi de mans va produir-se en els primers cinc minuts del segon temps, quan els sarrianencs, amb el seu públic bolcat, s'havien posat davant (18-17). Els actors eren els mateixos, però l'escenari no ho era. No és casualitat que l'equip de David Mercader hagués trobat sis golejadors diferents en els vuit primers minuts de la segona meitat. Era l'eclosió de l'orgull. L'orgull del veterà que se sap les limitacions, l'orgull de veterà que sap quan i com fa mal al rival. No és casualitat tampoc que el primer gol fet en contraatac del Bordils en la segona part no arribés fins al minut 28, quan el partit estava completament decantat (33-30). L'efecte que havia tingut sobre la moral dels inexperimentats bordilencs que el Sarrià passés a comandar el partit havia estat demolidor: van perdre la frescor, la velocitat i es van capficar a enfocar la porteria rival perpendicularment de manera obsessiva. A la banqueta local es fregaven les mans, perquè amb la seva estratègia els havia convidat a fer-ho. L'element que havia definit la voracitat del joc del Bordils en el primer temps es deia velocitat. Fins a quatre gols havien arribat a través del contracop.

El Sarrià, en canvi, preferia el joc posicional perquè els canells de Ballester (4) –sense els nervis de la primera volta– i Nonó (5) els mantenien surant en un mar molt mogut. La diferència per als forasters havia arribat a ser de quatre gols (10-14), i el més esperançador per als seus interessos era que el Sarrià evidenciava falta d'oxigen. No era ofec, però, era el rugir de la bèstia quan es desperta amb gana.