Una hora abans del partit, Xavi Pascual reflexionava a la banqueta. Aparentment tranquil, potser buscava els instants de pau (i solitud) que tant s'agraeixen abans de la batalla. Duríssima en el plantejament, vigorosa finalment a la pista, en què amb tanta tensió un tècnic sovint no pot trobar la tranquil·litat que, assegut, palpava i assaboria mentre perdia la mirada en una graderia encara amb poc ambient. Conscient que en una cita en què es concentren tantes coses, no cal marejar en excés una plantilla exigida pel calendari, el desgast i les pressions d'un club que ineludiblement reclama títols. Els jugadors, que havien assajat moviments a mig matí –«un parell de rotacions», havia reconegut Pascual el vespre de dissabte–, afrontaven l'última final de la copa de Barrufet, el seu capità, líder i figura. Una estrella més enllà del vestidor blaugrana que, d'aquí a dos mesos, serà història de l'esport que, aquí, s'intenta promocionar. La raó que la seu hagi estat Antequera. Una ciutat que viu l'handbol com si es tractés de l'esport nacional. Moltes botigues i comerços s'engalanen amb alguna bufanda, una samarreta de l'ascens (fa tres anys) o un simple detall verd (el color de l'equip andalús) per mostrar la identificació amb un club i una ciutat que, ahir, va viure una altra pàgina inoblidable.

I és que el 17è títol de copa per al Barça és l'última copa del Rei de Barrufet, un jugador amb un carisma irrepetible. L'abraçada amb Iker, el seu gran aliat en els moments difícils que ha viscut l'equip els últims cursos, escenifica el valor i el sacrifici d'un conjunt que va superar un ambient hostil i una resistència encomiable d'un rival tan digníssim que és tan guanyador com el mateix Barça. Un club gran que és gran, però, pels petits grans detalls que basteixen victòries com les d'ahir, en què Saric apareix i Barrufet apareix quan l'ha de substituir en els darrers instants d'un duel que, senzillament, fa gran l'esport, en general, i l'handbol en particular. Tan espectaculars són els duels del Barça i Ciudad Real, com saníssima esdevé la presència en la final de l'Ademar del català Jordi Ribera, un estratega magnífic que està bastint un bloc envejable. Perquè està fet des del col·lectiu, el poder del grup que ha definit, defineix i definirà tots els grans campions.

El Barça surt campió d'Antequera, precisament, perquè ha sabut cohesionar les peces, i remar en la mateixa direcció. L'emoció continguda en molts rostres de l'equip prova que la copa, més enllà de ser el tercer títol del curs (amb la supercopa i la copa Asobal), és un pas més per creure's capaç de tot. I és que els campions també ho són perquè, un dia, van somiar que ho serien.