Lluitar i no rendir-se és una premissa que en el tennis, en general, i en la terra batuda, en particular, sempre ha estat el camí dels èxits. Per alguns, és un llarg i tortuós camí fins arribar on algun dia havien somiat. Molts, fins i tot, no hi arriben mai. Per tant, el valor de tocar l'elit a la qual tots els professionals aspiren és una fita a l'abast dels millors. Entre aquests, fa uns mesos que s'hi troba Albert Montañés. Amb 29 anys, aquest espigat jugador, que ha intensificat el treball de gimnàs, ha aconseguit consolidar-se entre els 35 primers del rànquing.

Una circumstància que li ha permès, per primer cop a la seva carrera, ser cap de sèrie a Roland Garros. Una fita menor pels del top ten, però un objectiu d'enorme vàlua pels que han de mirar el circuit més enllà del vint del món. «Entres d'una manera diferent a jugar el partit», revelava en el passat Godó, quan també va estrenar un lloc entre els favorits. Aleshores, però, va perdre en l'estrena contra el francès Jeremy Chardy. A Roland Garros, en canvi, va complir els pronòstics i va derrotar, amb solvència, l'italià Galvani, procedent de la fase prèvia (6-3, 6-3 i 6-3). Una victòria que deixa palesa la nova ascensió de Montañés, més segur, més confiat en les seves possibilitats. Ser cap de sèrie només és una conseqüència. «Perquè per molt que juguis i per molt que t'entrenis, si no t'ho creus no faràs res», segella el rapitenc.

Una mentalitat forjada amb experiència, i els anys de viatges, tornejos i decepcions en un circuit exigent que no perdona els dubtes. «Si creus que pots, aconseguiràs més», persevera. Un axioma que l'ha dut, fa dues setmanes, a revalidar el títol d'Estoril en una soferta final contra el local Gil. Però en semifinals va assolir la millor victòria de la seva carrera: va derrotar Roger Federer. «Són triomfs de confiança», afirma.

Tot, proves de l'ascensió tardana d'un tennista rocós que ha fet de la resistència la seva primera credencial. L'any passat, a Estoril, es va proclamar campió contra el nord-americà James Blake després de salvar dues pilotes de partit. Era el seu segon títol, el més important. El segon en menys d'un any (el primer, el 2008 a Amersfoort). Una temporada més tard del segon triomf, ja acumula quatre títols, amb el de Bucarest el setembre passat i el revalidat a Estoril. Quatre triomfs en vuit finals. Les finals, precisament, evidencien l'evolució: va perdre les quatre primeres, ha guanyat les quatre següents.

A Roland Garros, després de superar amb solidesa l'estrena, s'enfrontarà a l'alemany Tobias Kamke, 158è del món. L'avantatge de ser cap de sèrie.