Maria Vasco i Beatriz Pascual, participants en els 20 km marxa, són dues de les grans esperances catalanes als llocs de privilegi en el campionat d'Europa que s'inaugura avui a Barcelona. Vasco i Pascual són originàries de Viladecans, i no és per casualitat. De fet, prenen el relleu de les grans especialistes que han crescut atlèticament al parc de la Torre Roja, l'autèntic viver de joves marxadors d'aquesta població del Baix Llobregat, i on s'han entrenat atletes de la categoria de Mari Cruz Díaz, Reyes Sobrino, Yolanda Fernández, Eva Pérez, o els marxadors Valentí Massana i David Márquez, tots ells amb grans resultats en competicions internacionals. «No tenim estadi d'atletisme, però els marxadors de Viladecans han guanyat 24 medalles en grans campionats.» Qui destaca aquesta dada amb orgull, i total desencant per la política, és Marcos Flores, l'autèntic promotor de la marxa atlètica en aquest municipi de la banda dreta del Riu Llobregat i qui ha guiat les passes d'aquest gran contingent d'especialistes, sobretot en els seus inicis.

L'idil·li entre la marxa atlètica i Viladecans té un origen gairebé anecdòtic. Així ho explica el seu màxim precursor: «Sempre dic que la marxa femenina té molt a agrair a Eduard Garcés, directiu de la federació. Ell va pressionar molt perquè la prova de marxa s'inclogués en el programa femení de la lliga estatal i, després de moltes reticències, finalment ho va aconseguir a l'inici de la dècada dels anys vuitanta. Jo ja estava vinculat al CN Barcelona –ara ISS l'Hospitalet després d'una fusió– i els responsables del club em van trucar perquè intentés aconseguir un parell de marxadores. De marxa, en sabia ben poc, però del grup d'atletes que portava vaig anar reciclant noies com Yolanda Fernández, Mari Cruz Díaz i Reyes Sobrino. Tots els clubs s'havien d'anar espavilant si no volien tenir un llast en la puntuació.»

En aquella època es va forjar la connexió amb Josep Marín, que també ha estat clau en l'èxit de tants especialistes sorgits a l'ombra de la Torre Roja. L'actual seleccionador estatal encara estava en actiu –té medalles tant en mundials com en europeus–, però ja encaminava el seu futur professional cap a la formació de marxadors. De fet, actualment el focus de la marxa catalana és Viladecans, però anteriorment ho havia estat una altra població veïna, el Prat de Llobregat. D'aquí van sorgir atletes carismàtics d'aquesta especialitat com el mateix Marín i Jordi Llopart, que entrenat pel seu pare Moisès, va assolir els primers èxits internacionals per a l'atletisme català i estatal en grans campionats, com el títol europeu a Praga 1978 i el subcampionat olímpic a Moscou 1980, totes dues fites en la distància dels 50 quilòmetres. Els honors d'aconseguir la primera medalla en un mundial van ser en aquest cas per a Marín, que va ocupar el segon lloc dels 50 km en la primera edició, a Hèlsinki 1983. Posteriorment, altres grans marxadors van prendre el relleu del binomi Llopart-Marín, com el mateix Manolo Alcalde i Dani Plaza, el flamant campió olímpic de 20 km en els Jocs de Barcelona 1992.

Tornem a Viladecans i als seus inicis en la marxa atlètica. Marcos Flores es va posar en contacte amb Josep Marín, també atleta del CN Barcelona. «Vam pactar que vindria un dia a la setmana en els entrenaments per assessorar-me en la part tècnica. Aleshores quedàvem en un descampat que hi havia aquí al costat de la Torre Roja perquè el parc encara no estava en condicions. Amb el temps, em vaig anar reciclant i vaig obtenir el títol d'entrenador nacional», relata Flores. La cadena ja estava greixada. Flores no parava de treure practicants de marxa i si a partir de certa edat destacaven i volien continuar la seva evolució passaven a mans de Marín. Flores explica el seu secret per poder captar tants nens i nenes cap a la marxa: «Jo, a l'escola Àngela Roca, era un professor dels d'abans [pel que fa a l'ensenyament ara ja està jubilat], que impartia totes les assignatures. Havia ensenyat llatí, matemàtiques, física, química, català i també gimnàstica. I, evidentment, tenia molt on triar.» Com que aquelles primeres marxadores van aconseguir ben aviat grans resultats tant en l'àmbit estatal com en l'internacional, no és gens estrany que sorgissin aspirants a aquesta especialitat de sota les pedres. Així ho admet Maria Vasco, la guanyadora de la primera medalla olímpica per a l'atletisme català i estatal als Jocs de Sydney 2000: «Jo vaig començar a fer marxa atlètica per la Mari Cruz Díaz.» Vasco, ara sota les ordres de Fali Sánchez i que dimecres afronta la prova dels 20 quilòmetres de l'europeu amb les màximes expectatives, guarda molt bon record de la seva etapa inicial amb Flores: «Amb ell, vaig aprendre l'exigència i la duresa de la marxa, però tot i ser-ne conscient aquí continuo. Vaig aprendre a patir fent quilòmetres a la carretera, però també a treballar la gimnàstica i els abdominals, i gràcies això puc dir que en 24 anys de competició no he tingut cap lesió greu.» L'evolució de Beatriz Pascual, l'altra aspirant a les places d'honor a Barcelona 2010, és diferent: «Jo vaig començar a fer atletisme pel meu germà gran i, de petita practicava de tot. El CA Viladecans va organitzar una prova de marxa i per fer ambient ens hi vam apuntar totes. Es veu que ho vaig fer prou bé i a partir d'aleshores sempre acabàvem els últims 10 minuts d'entrenament practicant la marxa. A partir d'aquí, van venir els campionats, les primeres medalles i fins al dia d'avui.» Pascual, que ara s'entrena amb Josep Marín, també confia en la mà de Flores perquè les noves generacions prenguin en el futur el relleu de Vasco i ella mateixa: «Ara sembla que costa més, però el Marcos sempre ha sabut motivar i portar una gran quantitat de marxadors, amb esplèndids resultats.»

«Tot va començar quan van incloure

la marxa en el programa femení

de la lliga estatal»