Era absolutament imprevisible pensar que en la temporada del debut de Carlos Figueroa a la banqueta el Reus quedaria exclòs de la final de l'OK Lliga. No tan sols pel fitxatge del tècnic més llorejat, sinó perquè l'equip disposa d'una plantilla consolidada i perquè havia pogut disputar les quatre finals anteriors de manera consecutiva contra el Barça, l'etern campió que un any rere l'altre havia perpetuat la seva tirania. En la darrera lliga (2007/2008), no obstant això, la igualtat s'havia accentuat i els roig-i-negres havien estat a punt d'enderrocar el règim. Aquest semblava un indicador fiable de possibilitat de trencament.

El Reus, però, ha recollit els fruits amargs que va sembrar amb la irregularitat en la fase regular. El quart lloc el va obligar a mesurar les forces amb el Barça abans d'hora, i l'encreuament, que es va acabar divendres amb un clar 3-0 per als blaugrana, va ser mortal. El problema no és haver xocat contra els de Paüls, sinó haver-ho fet massa aviat. Sigui com sigui, la imprevisibilitat que ha obstruït el potencial de l'equip en la competició domèstica ha estat possiblement també la que ha fet gran l'equip, en una temporada històrica. El potencial del grup en objectius a curt termini ha estat abassegador excepte en la copa, en la qual un altre cop els blaugrana li han barrat el pas. Els comptes amb el Barça, però, han quedat força quadrats. A principi de temporada, el Reus va arrodonir el centenari obtenint de manera brillant el mundial de clubs contra el seu rival. Un gol del Negro Páez en la pròrroga de la final va fer esclatar el pavelló olímpic. En el camí cap a la fita més important, la consecució de la lliga europea, els roig-i-negres també van apartar el Barça en els penals. Un altre cop el Negro Páez va ser el botxí del seu exequip. Amb la confiança adquirida, el Reus va regalar una exhibició en les semifinals i va mostrar molt de caràcter en la final contra el Vic. Feia 32 anys que el club no guanyava la màxima competició continental i la setena justifica la temporada.