Algú s'havia esforçat a defensar aquests dies que a Barcelona només s'hi jugava un partit de rugbi internacional. És mentida. El que ahir es va veure al Lluís Companys, més enllà del resultat i de la classificació de la USAP per a les semifinals de la Copa d'Europa, transcendeix l'àmbit esportiu i penetra en un sentiment nacional que ja és transfronterer, el catalanisme. Fins i tot als mateixos jugadors de l'equip de Perpinyà els va costar abstreure's d'un ambient i d'un esdeveniment comparable, salvant les distàncies, a aquell viatge en massa d'aficionats del Barça a la final de la Recopa de Basilea del 1979. La invasió pacífica des del Rosselló de més de 30.000 aficionats només podia acabar d'una manera, amb una festa absoluta, un partit memorable i una victòria incontestable contra un dels grans equips europeus, el Toló.

Els primers minuts del partit només es poden contextualitzar dins l'escenari en què ens trobàvem. Els jugadors de la USAP els costava connectar qualsevol jugada. Però els errors, que n'hi havia, els van contestar des de la graderia amb ovacions eixordadores dels aficionats, que no només ho perdonaven tot sinó que volien esdevenir un altre jugador. I, en certa manera, ho van fer. A la primera part, l'equip català va perdre Vilaceca i el camerunès Tchale Watchou per exclusions de deu minuts. Van jugar més de la meitat del temps amb un jugador més contra un equip liderat per un gat vell com Wilkinson. La USAP va resistir i només un imperdonable error de Laharrague en l'última acció va permetre que el Toló se n'anés al descans amb una diferència immerescuda (6-11).

La segona part va ser una altra cosa, i quina cosa! El xou de les grades es va traslladar directament a la gespa i el partit va embogir. La USAP va entendre que no podia deixar escapar una ocasió com aquella per donar un bon cop de puny taula del rugbi europeu i demostrar a tothom de quin pasta està fet aquest equip. Sense individualitats notables, els catalans es van abalançar sobre els occitans percudint en totes les fases del joc i combinant ferotgement el joc a les mans amb la incursió dels davanters, amb el samoà Tuilagi exercint d'obrellaunes. D'aquesta manera, i amb una execució brillant, va arribar la marca de Plante, l'ala esquerra, que va culminar una jugada perfecta a la mà. L'estadi estava en plena ebullició i les cares dels jugadors sobre el camp reflectien el moment històric que estaven protagonitzant. El Toló encara va tenir un últim cop de geni quan el sud-africà Van Nierkek va triturar totes les línies dels catalans per fer el 16-16, arrodonit per Wilkinson (16-18). Però l'equip de Perpinyà no es va immutar. Amb l'entrada de Melé, Hume i Michel, va mantenir la seva pressió en el terreny de joc del Toló, que només es podia treure de sobre la pilota amb puntades de Wilkinson. Freshwater –rebatejat com «aire fresc» des de la megafonia en el moment d'accedir al terreny de joc– va acabar decidint el partit amb una marca de ràbia i força. A partir de llavors, el partit va desaparèixer de l'escenari. La gent va començar a botar, a fer l'onada i a celebrar amb tanta intensitat qualsevol placatge d'una manera tan salvatge com qualsevol gol del Camp Nou. La comunió entre tots plegats va acabar amb tota una cerimònia, els jugadors del club donant la volta a l'estadi.