Evidentment, no calculava mai l'arribada en funció de l'avió, però sí que quan em van dir que hi havia un avió i si arribava abans de les cinc em podia esperar màxim a les cinc, vaig sortir la mateixa nit després de dormir dues hores. Després de tants dies i que em vaig demorar perquè en Carles [Gel] va tenir problemes amb les seves molèsties i els quinze primers dies no podíem avançar pel vent, era clar que com abans arribés a casa millor.

Sí, tot té els seus riscos i els seus esforços però aquí la disciplina i l'exigència mental fa que hagis de fer un esforç de resistència màxima. A més, estàs tan sol... I quan dic sol vull dir que no hi ha res: en 48 dies, ni gent, ni coses, ni animals, ni virus. No s'infectava res allà. Estàs molt sol i això és molt exigent.

Sí, sí, al final t'organitzes amb unes rutines. Vaig començar fent vuit hores, vaig pujar a vuit i mitja, nou... i al final feia entre nou i mitja i deu hores diàries, fins que els últims dies ja feia entre deu i mitja i onze. Clar, al final acabes entrant en una rutina que com més ràpid la facis, i sobretot més segur, millor. Perquè a vegades les rutines són perilloses i molts accidents o errors són precisament per rutines i coses que potser has fet molts cops i no hi acabes prestant atenció: si trepitjo la tenda o algun cable i el trenco, se m'ha acabat! I clar, la muntes i la desmuntes cada dia...

No, no... Jo crec que anava molt preparat de l'experiència d'altres cims com l'Everest, el McKinley, el Mount Vinson aquí l'Antàrtida que vaig fer també fa uns mesos. Per l'esforç físic estic prou entrenat amb el que faig, era una experiència una mica diferent, però per l'únic que no sabia si estava preparat era per fer-ho sol perquè, és clar, tampoc ho havíem planificat així. Realment és un descobriment, malgrat fer una activitat tan intensa i, a més a més, fas la teva rutina com deies tu, esgotes l'esforç al màxim segons et trobes, fas els teus horaris... està molt bé. A part, que és una gran ocasió per estar amb un mateix i poques vegades en la vida pots estar cada dia sense absolutament ningú i en pau amb tu mateix.

Va ser molt dur. Al final vam haver de parlar clar i, o estem per anar a totes o no podem estar. Va ser una decisió molt dura, perquè si tens un accident greu és clar que has de marxar, però quan ho has de decidir estàs en un dels moment més durs. Per a ell perquè havia d'abandonar, i per a mi, perquè jo tenia la incertesa fins a última hora si quedar-me sol, si marxar amb ell... Però vaig tenir clar que no me n'anava!

Per a mi el millor moment va ser arribar a la meitat. Primer perquè feia vint dies que no veia res a l'horitzó, però res. Només veia el color blanc i el cel. I hi havia dies que no es veia ni això. I vaig tenir la sort de trobar unes muntanyes precioses, de gel, i allà va ser la primera vegada que vaig veure que, realment, em podia creure que arribava fins al final. També cada dia havies de buscar bons moments perquè, en l'aspecte físic, sí que paties. I el de l'arribada sí que va ser un moment molt especial en l'expedició de la meva vida. Però un moment de contradicció perquè després de la menjada de coco que portes, durant tants i tants dies sol, et vénen coses molt profundes: de sentiments, del sentit de la vida... I per l'altre costat, coses molt banals: l'escudella i carn d'olla que m'espera, la gana, el menjar... En tercer lloc també et sap greu deixar la puresa, la bellesa i el sentiment de solitud; que és molt difícil de trobar fora d'aquí.