M'he sentit com un gos. No sabia si era un esportista o un delinqüent, que és com em tractaven els de dalt. M'he sentit perseguit per Alejandro Blanco [president del COE] i Miguel Cardenal [president del CSD], quan no tenien res en contra meva. No saber si podràs competir fins al dia abans, a les nou del vespre, és brutal. He hagut de marxar fora perquè em donessin la raó. Espanya està fatal. Tant si hi ha dopatge com si no, les coses sempre es fan mal fetes.

Mai. He sabut tot el que han dit de mi per la premsa. Alguns diaris buscaven l'enfrontament i insistien a atacar-me, fins i tot quan jo ja tenia el Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS) de la meva part. Encara els va fer més ràbia que el TAS em donés la raó. Ja tenien coll avall que havien “netejat la imatge de l'atletisme espanyol”, però han fet tot el contrari. L'han empitjorat per la seva actitud i jo he demostrat que estic net. No hi havia res, però ells, tant sí com no, insistien a veure'm culpable.

Deu ser perquè creuen que sóc un mort de gana que no pot aportar una medalla a Espanya, i és més fàcil acarnissar-se amb mi que amb atletes que sí que en poden guanyar.

Seguríssim. No em vull comparar amb ningú, però reclamo el mateix tracte. Jo també m'entreno com tothom, el màxim que puc, i potser no puc guanyar una medalla, però per aquest motiu no he de rebre el mateix tracte que altres?

Sí. I el més gros és que no m'han atacat fins que no ho ha dit un diari. Al TAS no entenien res. No hi havia raons tècniques que justifiquessin la meva exclusió. El COE i el CSD només deien que la meva participació podia tacar la imatge d'Espanya, però no demostraven res. Preferien que corressin només dos atletes de l'equip olímpic [Espanya tenia tres places] en comptes de portar-m'hi a mi. S'ha de dir que Sebas Martos no hauria pogut competir encara que jo no ho hagués fet. Li van posar el caramel dels Jocs a la boca i després li van treure. Però el més perjudicat sóc jo. He hagut de treballar més que a la pista per anar a aquests Jocs.

Ha estat més difícil aquest tràngol que aconseguir la classificació. He passat de dormir nou o deu hores a dormir-ne tres o quatre i malament. M'aixecava amb angoixa, pensant què em trobaria a la premsa. És un estat d'estrès total i així no hi ha manera de descansar i recuperar-se dels entrenaments. I en atletisme descansar és tan important com entrenar-se. Han estat les pitjors setmanes de la meva carrera esportiva.

Les cames no estaven igual, no les tenia fresques. El dia abans vaig arribar a les sis de la tarda a la vila olímpica. Encara m'havien de donar la roba, acreditar-me... No és la manera de preparar una prova que has de córrer l'endemà. I és una pena perquè crec que aquest podia ser el meu any. Em veia fresc i m'han destrossat els Jocs Olímpics. Després va sortir tot malament. Vaig tenir la caiguda i just després el grup va fer un canvi de ritme i em va ser impossible atrapar-lo. No sé què més em podia passar. Semblava que corregués amb una motxilla de pedres a l'esquena. Però vaig intentar fer-ho el millor possible. Quan vaig caure vaig dir que no podia fer res més que anar cap endavant. Pel meu pare, que havia mort el mateix dia de feia deu anys.

Bé. Tots els companys em van saludar. Tothom al menjador em mirava. Els de bàsquet em coneixien i els d'hoquei sobre herba em van aplaudir per animar-me. Crec que veien la injustícia que s'ha fet amb mi.

Li vaig enviar alguns missatges. Ell no tenia acreditació per dormir a la Vila Olímpica perquè era atleta reserva. Li vaig dir que era una putada el que li passava i que em sabia greu la situació que vivia, però que jo havia de lluitar per mi. M'ho havia guanyat i no podia llançar la tovallola.

No ho sé. L'atletisme és un món de moltes enveges. Els companys m'han donat el seu suport, però no l'han fet explícit en la premsa. Hauria agraït algun gest públic. Qui ho va filtrar potser va ser algun atleta frustrat que no arriba als seus objectius i que li fa ràbia que un altre sí. Ara ho tinc tot en mans d'advocats perquè han vulnerat la meva privacitat i han manipulat aquests correus plens d'incoherències. No sé qui ha estat però ha de sortir.

Primer, per Facebook, i després, per correu electrònic. Va ser ell qui es va adreçar a mi, però quan em comença a parlar de substàncies que puc prendre per millorar el meu rendiment tallo la comunicació. Aquesta és la història. Em jugaré tota la meva carrera, amb els controls sorpresa que hi ha? Cada cop dubto més que la persona que es va posar en contacte amb mi fos metge.

Potser sí. Potser fa un any ja
tenia planificat tocar-me els
collons. I quina manera millor de tocar-me'ls que posar-se en contacte amb mi i oferir-me el que m'oferia? Llavors podria divulgar aquests correus.

El primer és que com puc acceptar un pla de dopatge per arribar bé a Londres si ja fa quatre anys que faig els temps per anar-hi. Per què havia d'optar a aquest pla? Jo ja sé què he de fer per arribar a Londres net, sense necessitat de dopar-me. I una altra incoherència. Com em puc posar en contacte amb un suposat metge que no tinc ni idea de qui és? Si no sé ni si és metge, com li puc demanar assessorament per un pla de dopatge? És de sentit comú, però només hi havia la idea de perseguir-me i llavors ja estàs perdut.

El dia que esclata tot. No sabia ni d'on em baixava. Feia un any, d'aquells correus, i ja no ho recordava. Vaig necessitar mitja hora abans de caure-hi. El segon moment va ser quan vaig anar a la federació i em van dir que no volien que estigués a l'equip. Em vaig posar a plorar com un nen petit. Em deien això el mateix dia que vaig rebre la carta de la federació donant-me l'enhorabona per la classificació. Imagina't. Tenia el cap com un timbal. Em van dir que havien tingut una reunió amb el COE i el CSD i que no podien permetre que es taqués l'honor de l'esport espanyol. Vaig esclatar. Estava en estat de xoc. Tots els meus controls havien donat negatiu i els meus valors hematològics del 2003 al 2011 eren correctes. Què més volien? Feien això només perquè ho havia divulgat un diari? El meu representant em va haver de tranquil·litzar deu minuts i el vicepresident espanyol no sabia ni què dir.

Els tres primers dies, sí. Sobretot per les bajanades que deien l'As i El País. Vaig pensar: “Aneu a la merda. No m'ho mereixo, no he estat mai polèmic, no he criticat mai ningú. Només m'entreno i ho dono tot a la pista.” Per culpa del que diu un diari se n'ha d'anar tot en orris? Sí, vaig pensar que s'acabava. No m'ho podia creure. Ho he donat tot per l'atletisme. He deixat de fer moltes coses amb la xicota i amb els amics per entrenar-me. Els de dalt no fan les coses pensant en les persones. Mai no s'han posat unes sabatilles per córrer. M'he sentit molt desprotegit. La gent que està en aquests organismes ha d'haver estat esportista per saber com patim per assolir els nostres objectius.

Quan vaig veure la manifestació de Lloret de Mar en suport meu vaig dir que no podia deixar-ho. Va ser un plus d'energia per continuar. Sense voler tires una mica la tovallola, però quan després de tantes notícies dolentes veus aquestes mostres de suport dius que això no quedarà així i penses que aniràs a totes.

Això no s'acaba aquí. Els meus advocats ho estan estudiant. Han faltat al meu honor. Com poden dir que és impossible que sigui innocent i que faran tot el possible perquè no competeixi? Semblava una dictadura. Van intentar perjudicar-me de totes maneres fins a l'últim moment. Estudiarem la fórmula per actuar. Però el que vull ara és descansar, estar tranquil i preparar bé el campionat d'Espanya [Pamplona, 25 i 26 d'agost].

Pensaré mes malament, i més amb la gent que té el poder. Estaré més alerta, però sóc una persona que pensa en positiu.
A la llarga això em farà més fort. S'ha vist que lluito fins al final i que tinc raó.

Avui comença la meva preparació per a Rio de Janeiro. Amb més força i ganes que mai. M'he adonat que puc estar al davant i, amb quatre anys més d'experiència, ser a la final olímpica. M'ho vull menjar tot.