Thomas E. Lawrence, més conegut com a Lawrence d'Aràbia, va dir: «Existeixen dues menes d'homes: els que dormen i somien de nit i els que somien desperts i de dia; aquests són els perillosos, perquè no cediran fins a veure els seus somnis convertits en realitat.» Joan Laporta és d'aquests. Falta saber, però, si el veritable somni de Laporta és la independència de Catalunya o és ell mateix. Confondre és una manera de somiar despert i de dia. Confondre és el que fa Laporta. Ho fa quan provoca parlant de política la reacció de «la caverna mediàtica espanyolista» i quan l'ataquen diu que ho fan perquè és el president del Barça. És més, és capaç de deixar-se entrevistar pel diari capital de la caverna perquè qui li fa l'entrevista és un amic que li farà el massatge que vulgui. En això és coherent: ja fa temps que tracta preferentment amb els mitjans que el lloen i el beneficien a ell que amb els que es limiten a fer periodisme. També confon quan presumeix de projecte però dissimula que conviu amb l'enèsima directiva trencada, per acció d'ell mateix. I quan el seu bufet d'advocats va fer de mitjancer en l'intent de venda del Mallorca a un magnat uzbek que tenia relació amb ell com a president culer. O quan predica humilitat als jugadors i tot seguit s'autoinvesteix de redemptor de tot un país («Encara no sé si Catalunya vol un líder o un màrtir. Jo no vull ser un màrtir. Sí que puc ser un líder»). O quan no vol dir que ja ha decidit fer el salt a la política però sí que s'entrevista amb els partits, que consulta estrategs i que ja té l'equip definit. El president del Barça té tot el dret del món de voler ser president de Catalunya. I tant. Però primer una cosa i després l'altra. És legítim tenir aspiracions personals, però no s'han de barrejar amb les responsabilitats col·lectives delegades en votació. Pel bé del Barça i de Catalunya. Però, és clar, potser es tracta només que sigui pel bé de Laporta, el veritable somni.