En els dos últims partits de lliga, Pep Guardiola s'ha ficat en algun embolic amb els àrbitres. Contra el Màlaga, va tenir paraules amb Rubinos Pérez en la mitja part per recordar-li que els seus jugadors sempre respecten els àrbitres i desafiar-lo a escriure-ho en l'acta del partit. El col·legiat madrileny no ho va escriure, però no va marxar del Camp Nou sense passar una petita factura anul·lant un gol a Ibrahimovic per una falta que no existia. Set dies després, Almeria. Expulsió de Guardiola per ser el primer que eixampla la utilitat del micròfon de l'assistent i, aquest cop sí, les seves paraules en l'acta. Les que Guardiola va dir o les que Clos Gómez diu que Guardiola va dir? Ja hem anat massa lluny si hem de fer aquesta pregunta. En un partit, els jugadors es busquen, es piquen, van forts a la pilota, s'agafen, s'esgarrapen, s'insulten i s'arriben a fer mal els uns als altres. Però amb el partit acabat, tot és passat i només han estat coses del futbol. Per a l'àrbitre, el xiulet final no marca la fi de res. S'acaba el partit i queden factures pendents que, si no passa ell, ja passarà algun company. A tu t'ha desafiat a posar-lo a l'acta? Doncs jo trobaré el motiu per fer-li sortir tant sí com no. El col·lectiu arbitral és gremialista a través de la competència. Jo faré allò que l'altre no va gosar. Guardiola ha passat a estar més pendent dels àrbitres just des que va dir que era una llàstima que es parlés més d'arbitratges que de la lluita per la lliga. Potser el tècnic ha vist que, amb les mentides mediàtiques de Madrid arrelades com a veritat, havia d'entrar en la batalla. Si és una estratègia i no una excusa ara que no tot gira rodó, no cal donar-ho per dolent, però més apropiat encara que alimentar les ganes de protagonisme dels àrbitres seria recordar que res del que passa no és nou. El Barça sempre ha estat obligat a fer les coses molt millor que el Madrid per poder guanyar. L'únic problema és que ho havíem perdut de vista.