La copa intercontinental d'hoquei sobre patins va néixer el 1984 i fins ara només se n'han disputat dotze edicions perquè la precarietat econòmica de l'hoquei sobre patins, sobretot del sud-americà, ha deixat aquesta competició en un segon terme per la logística que comporta, ja que enfronta el campió d'Europa amb el campió de l'Amèrica del Sud. El 2008, el Barça la va guanyar a Molins de Rei un dilluns contra el Concepción de l'Argentina i la difusió del partit va ser mínima. El club blaugrana en té quatre títols i comparteix el lideratge en el palmarès amb el Liceo. L'edició posterior a la del 1999 va ser la del 2004, un exemple de discontinuïtat que explica moltes coses. Això no vol dir que guanyar-la no tingui un mèrit inqüestionable, perquè per arribar a jugar-la, a banda dels condicionants econòmics, des del nostre punt de vista s'ha de guanyar abans la copa d'Europa, i el Reus feia 37 anys que no l'assaboria. Això sí, els rivals sud-americans, lògicament, s'han anat descapitalitzant amb l'allau de jugador argentins de qualitat que militen en l'hoquei sobre patins europeu i això ha atorgat un marge de superioritat als equips del Vell Continent.

El Reus ha fet bé d'esgotar les seves possibilitats de conquerir el trofeu i l'Ajuntament de la ciutat, també. Aquest consistori sempre s'ha negat a dotar de grans subvencions els grans clubs com fan els seus veïns de Tarragona i ha apostat per esdeveniments puntuals de ressò com ara el mundial de clubs del 2008 o el mundial de seleccions del 1999. Personalment, discrepo de la política socialista reusenca en contraposició a la política socialista tarragonina, i crec que un campionat pot enlluernar puntualment, però no fomenta tant la base com tenir a la ciutat un equip d'elit o de subelit que emmiralli. Però aquest és un debat llarg que ara no toca, i per entrar-hi de ple caldria veure també quin és el model de club que fa bon ús dels diners municipals i el que xoca, perquè no té cap sensibilitat amb el planter, amb la política de mecenatge municipal. El cas és que com que els argentins del Petroleros de Mendoza, el rival, no tenien calés, Reus els paga el viatge i l'estada perquè puguin venir a jugar i perdre la final de la intercontinental. No és que s'hagin de deixar perdre, ni de bon tros, és que l'única manera que vinguin és sense despeses. A banda del prestigi relatiu i de la dificultat màxima de la competició, en aquest cas adquireix més dimensió perquè es l'únic títol que falta a les vitrines del club roig-i-negre, que si venç es convertiria en el primer equip que atresora tots els títols que es fan i es desfan, mai millor dit, en el món de l'hoquei sobre patins. Al Barça li falta el mundial de clubs que va perdre a Reus el 2008 precisament contra els roig-i-negres en la pròrroga al pavelló olímpic, el mateix escenari on es jugarà la intercontinental. A més, en un curs tan complicat per al Reus en què va tort en la lliga i no té cap possibilitat i en què va caure amb estrèpit en la copa contra el Barça en els quarts de final, una alegria intercontinental que passi a la història podrà ajudar a digerir millor aquest canvi substancial que ha hagut d'assumir l'equip per qüestions de pressupost i que l'ha fet baixar dels altars a la Terra amb una velocitat diabòlica.