Havien de guanyar tres a zero i gairebé sense baixar de l'autocar; asseguraven sense immutar-se que jugarien la final del Bernabéu; l'esperit de Juanito (un gran futbolista que ha passat a la història per trepitjar la cara a un rival amb premeditació i traïdoria) havia de tornar a ser el gran aliat del madridisme; tot estava preparat per superar tranquil·lament els vuitens de final de la lliga de campions; el Real Madrid menyspreava el rival, que havia de ser un simple convidat de pedra; les portades dels diaris sucaven pa amb una victòria que només existia en la seva imaginació. Mentre el Madrid celebrava una classificació virtual, l'Olympique de Lió arribava al seu hotel de concentració i es trobava cara a cara amb els missatges de prepotència i supèrbia del seu rival. I en aquell moment alguna cosa va passar al vestidor de Claude Puel. Què s'ha cregut aquesta gent? Com pot ser que un jugador del Madrid s'atreveixi a vaticinar que ens en clavaran tres? Nosaltres no juguem aquest partit? Hem vingut a Madrid de turisme? Les portades dels diaris madridistes van servir perquè l'Olympique es motivés encara més per eliminar el Madrid.

César Delgado i els seus companys van recordar durant l'escalfament tots els comentaris que havien llegit en els diaris del dia anterior i es van conjurar per tapar unes quantes boques. Tres-cents milions d'euros després, el Madrid va rebre una senyora lliçó d'humilitat d'un senyor equip de futbol que va aterrar a la Castellana sense fer soroll, però amb les idees molt clares, sense pressió i sense perdonar la vida a ningú, amb ganes de jugar molt a futbol i de presumir poc. El Barça té ara una oportunitat històrica per destrossar la moral del Madrid. El secret és no menysprear cap rival, no donar per descomptada cap victòria. En resum, continuar com fins ara.