En una compareixença retransmesa en directe a tot el món, Tiger Woods va demanar perdó. Després es va abraçar llargament amb la seva mare. Però no va ser l'única que li va donar suport. Woods va rebre tres encaixades de mans, i tres abraçades més abans d'abandonar la sala de premsa. L'última abraçada, la del seu amic Notah.

Notah Begay III és l'únic golfista 100% nadiu dels Estats Units. El seu pare era de Navajo i la seva mare, d'Isleta Pueblo, tots dos vestigis indígenes, una cultura oprimida que ell va patir en primera persona. «Durant tota la vida vaig haver de reprimir qui era i d'on venia», recorda avui, amb 37 anys, quan la vida li ha canviat tant. Tot i això, el punt d'inflexió va ser el divorci dels seus pares. Tenia sis anys i es va traslladar amb el pare a Albuquerque, al costat del camp de La Ladera, on es va enamorar del golf, fent hores del que fos per poder practicar després de la feina. Tenia tanta facilitat que li van concedir una beca a l'acadèmia del club i als 17 anys ja era el millor júnior del país. Les seves notes, a més, eren excel·lents i va estudiar becat a la prestigiosa universitat d'Stamford. Allà va conèixer Woods, tres anys més jove que ell, amb qui va compartir habitació, festes i l'equip de la Walker Cup del 1995. «Notah és com el meu germà», ha dit el Tigre diverses vegades.

Però el complex de Begay III per ser acceptat, aleshores, encara era patent. «Evidentment, no era obert com ho sóc ara, quan m'he proposat educar els joves», explica. Es refereix a la fundació amb el seu nom i que impulsa el benestar dels joves nadius nord-americans a través del futbol i del golf.

És una lluita social, producte d'una lluita personal: deixar enrere els problemes físics que van estruncar una carrera que prometia. El 1999, guanyant dos títols, va ser nomenat rookie de l'any, un curs que va precedir una temporada amb dos triomfs més i el 18è lloc del rànquing mundial. Van ser mèrits sobrers per a una promesa. Però un esquinç d'un disc ho va capgirar tot. «Si estava assegut, no podia aixecar la cama dreta», evoca. Era la pretemporada del 2001, i les esperances de gran golfista es van convertir en depressions, flirtejos amb l'alcohol, un caràcter esquerp i molts tornejos sense passar el tall. Fins el 2005, quan es va casar i va tenir una filla. Motius per tornar a somriure. Data d'aquell any, la fundació, que també ha promocionat amb l'amic més famós: «Guanyar 14 Gran Slams, com Tiger, mai no van ser els meus plans. La meva meta era arribar al circuit i guanyar alguns tornejos». Aquella maleïda lesió, fins i tot, el va allunyar de l'elit. Va haver de jugar el Nationwide Tour (circuit menor) i assolir les targetes del circuit europeu (2007) i del PGA (2009) en les escoles de qualificació; un retorn als inicis des de la humilitat dels orígens, ja acceptats. «Mai tornaré a ser el jugador de fa una dècada, però no estic ressentit. Hem d'abraçar les parts bones de la vida i acceptar els desafiaments», sentencia. Per això va deixar de jugar el Mayokoba Classic (cita del circuit PGA) per acompanyar Woods en la declaració pública de penediment. Un moment tan delicat en què un amic, de debò, no hi pot deixar de ser.