Hem passat una setmana ben curiosa. Vam començar amb un nevada olímpica i el profeta Cruyff convertit en articulista justicier, com si fos Emile Zola amb el J'accuse!, disposat a posar el dit a l'ull de certs jugadors i a oblidar-se que ja no els entrena. Al cap de 24 hores, alguns diaris ja havien encertat amb la pedra filosofal: Manca gol. Per tant, llista de reforços canoners, pitxitxis a dojo. Fantàstic exercici de futilitat. Sense temps per respirar, les plomes més inspirades i inspirables del país exigien justícia i ètica a l'adversari, prepotent en la minsa victòria. Ja n'hi ha prou de tanta ignomínia. Hi ha un punt d'entranyable ingenuïtat quan es reclama equanimitat amb el cessament de la campanya del villarato. Semblen Chamberlain, aquell premier anglès convençut de les millors intencions d'Adolf Hitler, un cavaller que mai no trencaria la paraula donada. Continuava l'estranya setmana de dubtes i meteorologia dement, no només al cel, entre renecs per a Ibra, murmuris contra Henry –ja dos clàssics– i temor pel València, com si reaparegués el fantasma d'El Piojo entre tanta ombra, boira i pessimisme consubstancial, tan arrelat com l'eufòria innata als blancs, sempre decidits a triomfar sense motiu aparent i poc lliurats a aquest sa costum anomenat autocrítica.

Si algú quedava sencer d'ànim, s'esgarrifava a causa del calendari, més costerut que el dels madridistes si som realistes en el sentit literal del terme. I en aquesta tempesta desaforada d'emocions, arriba dimecres, res, quatre dies de res de veure-ho tot negre com una fumera, quan, en sec, serveixen un plat de lioneses ben ensucrades i sembla que apareix Groucho Marx per dir-nos allò tan seu del «si no li agraden els meus principis, no es preocupi: en tinc d'altres». L'escenari canvia, tornem a la comèdia, tot color de rosa, el somrís al rostre i ho guanyarem tot. Que passin els valencians per començar el fart de riure. Això del futbol no és seriós, el convertim en un vodevil segons bufa el vent de les conveniències. Mantenir la coherència costa quan vius rodejat d'un bombardeig d'informació que vesteix el color de la samarreta pròpia, interessada i fanatitzada, segons l'oportunisme dictat per l'últim marcador de la causa defensada. Pararem bojos, cas de no recórrer a Marx (Groucho).