No sé quan vaig començar a parlar del Barça i de la bellesa del futbol amb en Toni Mayans, historiador que treballa a l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Ens vam conèixer de molt joves (jo més) a Olot compartint, potser, la redacció d'alguna revista i, segur, la passió pel cinema. Durant anys, renovant la nostra amistat en llargues trobades que intentaven escurçar la distància creada pel temps passat entre elles, ens explicàvem coses de les nostres vides a través de les pel·lícules que havíem descobert i ens havien agradat. Sobretot les dels clàssics, sentint que ens fèiem grans mentre les nostres juvenils preferències hawskianes deixaven pas a l'afecte per John Ford. Això de parlar de tant en tant del cine i de la vida ho continuem fent, juntament amb la Teresa Bayé, a qui vaig conèixer abans que festegés amb en Toni. Això també vol dir molt de temps: fa més de 25 anys que ells conviuen. El cas és que amb en Toni un dia també vam començar a parlar del Barça, però en petites dosis en presència de la Teresa, indiferent al futbol. L'últim dia que ens vam trobar, però, ella estava de viatge i ens hi vam esplaiar. Per en Toni, la seva afició al futbol té una justificació estètica i, amb el Barça d'en Guardiola, s'ha arribat a la màxima expressió de la bellesa que aspirava contemplar. D'aquí, des de fa uns mesos repeteix: «Som uns privilegiats en poder disfrutar d'aquest Barça. Sabem que s'acabarà (només hi ha un Xavi, un Iniesta, un Messi, això és irrepetible), però espero que ho puguem disfrutar una mica més.»

El seu primer record futbolístic, però, no es lliga al Barça. Tenia vuit anys, vivia a les Planes, i el seu pare el va dur a veure un partit de futbol per la tele en un cafè. Era la temporada 1965/66. Un dels equips que jugava era un Saragossa mític del qual, em consta, encara recorda l'alineació: Yarza, Irisquieta, Santamaría, Reija, País, Violeta, Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra. L'endemà, com que el seu pare comprava La Vanguardia, va llegir la crònica del partit. A partir d'aquella experiència iniciàtica, per a ell el futbol és televisat i comentat. Sempre llegeix les cròniques futbolístiques. Mai no ha vist cap partit de futbol al camp. Sempre a la tele. Diu que li agrada veure els partits de manera compartida i que per això a vegades va al bar L'Orfeó. Però ell mai no ha cridat veient un partit. Ni tampoc ha renegat, cosa que seria difícil, perquè no ho fa mai. Tota l'emoció i el patiment li van per dins i, en tot cas, aplaudeix els gols. Discret, contingut i elegant. Així és el meu amic Toni.