A vegades parlem dels àrbitres. De conspiracions imaginàries que cada any són les mateixes i que cada any debatem com si fossin noves. A vegades especulem sobre fitxatges futurs més o menys factibles i sobre intrigues directives. Ultratges, traïcions i passions de la cort blaugrana. En els últims temps, també triomfen les històries d'infidelitats –la de Terry i Brigde és difícil de superar–, els penediments públics –tan surrealistes com el de Tiger Woods–, la misèria rosa en general. És el que hi ha. Em fa l'efecte que sense aquests petits cataclismes quotidians, el futbol ja no seria futbol. Seria waterpolo, posem per cas. Sense aquest circ, els futbolistes –com els waterpolistes– no serien referències publicitàries, no guanyarien –ni generarien– salaris milionaris i no podrien comprar-se cotxes cars. I jo, segurament, m'hauria de buscar una altra feina tan mal pagada com aquesta.

Afortunadament hi ha altres moments en què el futbol de veritat pren avantatge. Ho deia Pep Guardiola fa algunes setmanes: que sovint es perd el temps discutint sobre collonades en lloc de gaudir d'uns reptes futbolístics «acollonants». Ha arribat el moment de donar-li la raó. Perquè ara ens espera una lliga interessantíssima, amb dos models tan potents i alhora antagònics com els del Barça i el Madrid. I a Europa, una Champions meravellosa. Un duel d'estètica deliciosa en els quarts de final, contra l'Arsenal de Wenger i Cesc; l'arrogància de Mourinho i la fortalesa del seu Inter esperant a la pròxima cantonada i, amb vista a una hipotètica final al Santiago Bernabéu, un altre repertori d'al·licients: el Bayern de l'irascible Van Gaal; l'elegància d'aquest Girondins construït per un cavaller de passat blaugrana com és Laurent Blanc; l'Olympique de Lió, un altre amic per sempre; l'etern Manchester United, present en totes les grans cites... A l'aficionat del Barça, a qui la història ha ensenyat a patir i a dubtar constantment de les possibilitats reals del seu equip, li costa reconèixer-se en la grandesa i apreciar les fites menors que es van assolint en el camí de les grans gestes. Però la realitat és que ara mateix la seva situació és la dels privilegiats.

I és que, en certa manera, Guardiola i els seus ja han complert. La seva principal exigència era aquesta: arribar a la part decisiva de la temporada estant entre els millors i fent creure a l'afició que són capaços de vèncer qualsevol rival en qualsevol circumstància. Aquest tram, des de l'agost fins ara, era el més complicat. A partir d'ara només queda disfrutar.