El Sevilla ho tenia tot preparat per «fer història» –expressió gastada com poques– i es va estavellar contra el CSKA de Moscou. No hi comptaven pas, després de l'1-1 de l'anada, sabent-se superiors i jugant a casa. A més de molta frustració i força crítiques (comprensibles) per l'eliminació de l'equip de Manolo Jiménez, hi va haver uns quants comentaris fora de lloc però, per desgràcia, habituals en l'esport. Vaig sentir un expert del sevillisme, d'anys i anys seguint-lo, que el que més lamentava era haver quedat eliminats contra un equip «que no és ningú». Això em sona. L'Olympique de Lió també era considerat per molts una banda quan va arribar al Bernabéu i va deixar el Madrid amb un pam de nas. Del CSKA, vaig arribar a sentir que estava classificat en el quart o el cinquè lloc «d'una lliga com la russa». Una lliga que havia disputat una sola jornada abans del duel al Pizjuán. Dels francesos, no cal reproduir tot el que es va arribar a dir des de Madrid.

Menysprear el rival no és res nou, però n'hi ha que no n'aprenen ni a còpia de garrotades. És un costum amb unes quantes premisses coincidents. La primera, sobrevalorar el que és propi, com si fos l'únic (i el millor) que existís, com si fos l'únic protagonista, malgrat la condició més òbvia d'una competició, que hi ha un enfrontament. Obviar la perspectiva del contrari, com arriba a l'esdeveniment, com s'ho pren i amb quines virtuts competeix, és un altre hàbit. I encara hi ha un altre prejudici que hi va lligat, aquell que diu que el que és desconegut és inferior i menyspreable. El preludi del «no són ningú».

Per sort, n'hi ha que hi posen més seny i no s'obliden mai de valorar els equips als quals s'enfronten. Sense anar més lluny, Pep Guardiola n'és un molt bon exemple, per bé que quan se l'escolten abans d'un partit, alguns puguin pensar que el discurs de la prudència és exagerat. Pot sonar buit o tòpic, però el respecte pel rival és, pel de Santpedor, una responsabilitat ineludible. I no ho és pas per tothom. Es pot entendre la perspectiva de l'aficionat que va al camp sense saber gaire res del conjunt visitant –tot i que cada cop costa més amb l'allau d'informació– i que només té al cap aquell «què farem avui». I que marxarà del camp orgullós pel partidàs «que hem fet» o decebut perquè «avui no han fet res bé» –passant inconscientment de la primera persona a la tercera malgrat referir-se sempre exclusivament al seu equip–, ja sigui contra un rival en plena forma o un en davallada. Dels professionals, aquesta manera de menystenir els altres ja és més greu. Però perdura.