Si tens un jugador estratosfèric l'aprofites per guanyar, no et passes la vida angoixat, amb el pensament confós a còpia de condicionals, ni pateixes com una mare. El gaudeixes a fons i s'ha acabat el bròquil. Abans, quan això encara semblava futbol, amb un jugador d'aquest calibre ja en tenies prou. Tenir-ne dos d'abast mundial ja resultava benedicció divina. Ara, com que passem de la mitja dotzena i tots els cromos figuren a les alineacions ideals de mig món, devem creure que és moneda corrent. Doncs, no. Malgrat la col·lecció d'art, encara el crack marca distàncies, guanya punts, et pot vèncer el matx i no t'has d'avergonyir pas de res. Ans al contrari. L'orgull del detall meravellós, signat per l'artista diferencial a sou teu, amb la teva samarreta i escut. I si el llueix amb el sentiment d'en Messi, l'agraïment i la professionalitat de recordar com l'ha ajudat el Barça des del primer dia que va trepitjar Europa, oli en un llum. Ens ha tocat la grossa. 22 anyets, la criatura. S'ha de demanar perdó, potser? Sobren teories i fórmules. Com fa ell quan li agafa per improvisar des de la senzillesa del joc i el gaudi del nen en el pati, mantinguem-nos en la fase de Peter Pan, resistim-nos a créixer. Si estira el carro i cau el València, l'Stuttgart i avui, de genolls, el Saragossa, què més se me'n dóna? Carpe diem.

Pel camí i al costat, en comparació plausible amb l'última campanya, tornem a reconèixer els rendiments i els mecanismes, velocitats i excel·lències dels companys il·lustres, un cop superada la fase, pel que sembla, de les cames pesants en el calendari anual de preparació. No calen, però, ni eufòries, ni llançar campanes al vol. Si lidera Messi, que lideri a la manera d'en Jordan, seguim la feliç metàfora d'en Pep. Michael va ser incomparable per la seva genètica competitiva: Sempre volia anar més lluny en el repte esportiu, sempre va trobar fites per superar, personals o col·lectives. Mai no es va conformar i això el va convertir en el millor de tots els temps. Valgui com a referència per Leo i el Barça, mirall on reflectir sanes ambicions molt més reals que pensar en la final de Madrid abans de disputar els quarts, les semifinals i tants partits encara pendents en la lliga. Messi lidera. Fantàstic. A sobre, sap perfectament que el futbol es juga amb onze i els altres deu no són mancs.