Ho deia amb perspicàcia Frederic Porta en la contraportada del diari d'ahir. Si tens un jugador com Messi que està en forma, que s'ho passa bé, que fa gols a gavadals i que se t'emprenya si no el fas jugar, doncs el fas jugar sempre, que això és motiu de goig i no d'angoixa, que per això el tenim nosaltres i els altres no. Ben vist. El partit d'ahir a Saragossa és un aplaudiment al seu argument. I a la perspicàcia de Pep Guardiola, encara que digui que la feina d'un entrenador es limita a posar les millors condicions perquè els jugadors puguin jugar tan bé com saben. Havent vist el que hem vist des que seu a la banqueta del Barça, ja sabem que això és simplement una síntesi de tot el que és capaç de fer i que fa. En dies com ahir el rendiment de Messi pot enlluernar fins a fer invisibles altres qualitats del Barça de Guardiola. Messi està molt amunt en el podi dels millors jugadors, però forma part d'un equip formidable, molt ben treballat de dalt a baix, del principi al final, si és que té final.

No hi ha res que Guardiola i els seus col·laboradors deixin a l'atzar. Bé, la imaginació de Messi, sí, però poca cosa més. En la creació de les millors condicions hi ha molta feina, molt d'estudi, molta anàlisi, moltes decisions, encara que després Messi faci que sembli que tot depèn de la seva inspiració. L'alineació inicial d'ahir ja ens deia unes quantes coses. Si més no, la barreja i l'equilibri d'ingredients que hi havia. D'entrada, els canvis que el tècnic hi va introduir respecte a l'últim partit ens indicaven que s'ha entrat en la fase de jugar dos partits per setmana i que a partir d'ara es faran rotacions. Segurament selectives i controlades, però necessàries. A partir d'aquí, si s'entra al detall podem parlar d'enginyeria combinatòria. Amb la finalitat de trobar un equip equilibrat i competitiu, s'han de tenir en compte factors com ara l'estat de forma dels jugadors, l'estat físic i també diguem-ne la política d'egos. Així, podem interpretar que l'absència d'Iniesta respon al desig de donar-li descans, que Puyol necessita recuperar-se bé de l'esquena, que Pedro continua sent la merescuda primera opció a la banda esquerra i que Ibrahimovic és la referència al centre de l'atac a pesar de les bones prestacions d'Henry en els dos últims partits. L'obcecació del suec fa la sensació que és només l'anunci de la seva millora, que ja es nota en altres detalls.

En l'aspecte col·lectiu, l'alineació també deia que el plantejament era més de combat que de toc. Contra l'Stuttgart l'equip va exercitar la seva versió més futbolera i ahir a Saragossa va mostrar la seva cara més combativa. Un perfil per als partits de casa i un altre per als de fora. Sempre, però, l'equip és recognoscible, perquè sense la pilota no és ell. Per això sempre la vol. El matís és que unes vegades la monopolitza i unes altres no la deixa fer servir al rival. El Barça es va presentar altre cop amb seu dibuix bàsic, el 4-3-3, i amb el mig del camp més musculós possible: Busquets, Touré i Keita. Era una evidència que el Barça no sotmetria el Saragossa a una sessió d'hipnosi a còpia de moviment de pilota. Però estava clar que no estava disposat a perdre cap combat. Per si de cas, Guardiola va donar instruccions clares als seus migcampistes perquè no fessin tres tocs si en podien fer només dos, ni dos si podien passar amb un. No només els del mig del camp estaven mentalitzadíssims. Tot l'equip estava molt endollat. Fins al punt que va ser capaç d'administrar el mateix càstig al rival que el que sol rebre ell a la més mínima: el primer error defensiu del Saragossa li va costar un gol. Diogo va regalar la pilota a Ibrahimovic, que la va obrir a Pedro i la seva bona centrada la va rematar subtilment amb el cap Messi, en estat de gràcia permanent. El gol no va relaxar els blaugrana. Al contrari, els va reforçar en el seu perfil combatiu. Si més no, tant com els locals. I ja se sap que si els gols dels visitants no ho impedeixen, La Romareda sempre s'afegeix al partit intentant afegir crispació amb protestes i queixes per qualsevol detall, fins i tot els inexistents. El Barça va arribar al descans amb el partit controlat. Però hi va haver més desgast físic que profunditat. Valdés no va passar cap situació de perill, però els blaugrana no es van tornar a acostar a la porteria de Roberto.

Quedava l'opció de deixar de jugar tant al desgast mutu i reorientar el partit cap a qüestions més futbolístiques, en què el Barça ha de tenir menys discussió d'un equip com el Saragossa, que es començava a envalentir. El canvi d'Iniesta per Touré segurament pretenia això. Sigui per això o no, va arribar el segon gol. De Messi, és clar. Una meravella. On no arriba Guardiola amb la seva enginyeria tècnica, arriba Messi amb la seva màgia inacabable. I a sobre, corre i pressiona com el que més. Així s'exerceix el lideratge en el futbol del segle XXI. Sobre el camp, és clar. A la banqueta, l'exemple és Guardiola. La combinació perfecta.