Fins ara, abans d'aquestes eleccions a la presidència del FC Barcelona, m'he sentit una mica com es deuen sentir molts dels que voten en les eleccions generals a l'Espanya central: si no els agrada el qui governa i tampoc els plau l'alternativa, no tenen cap registre diferent amb probabilitats de tenir un pes polític. Ara veiem que tots els que es presenten a Can Barça van ser membres de l'equip inicial que, liderat per Laporta, va promoure el canvi. A molts se'ls coneix només per aquesta vinculació al club i el lector mitjà, no introduït en els cercles de poder polític i econòmic, no sap en realitat qui són, amb què es guanyen la vida, ni si tenen un patrimoni solvent. Esperem que durant aquesta setmaneta de campanya es puguin esvair dubtes i sorgeixin prou elements de valoració per poder emetre un vot no pas intuïtiu o només per motius de simpatia.

El més fonamental és trobar algú que garanteixi la continuïtat del model esportiu, que hem vist que funciona, tant en futbol, com en bàsquet, com en handbol. Aquest sol propòsit beneficiaria un parell de candidats i posaria un interrogant en d'altres. La segona premissa és garantir una gestió millor: menys despesa, més austeritat tant real com en les formes i no parar aquest aire de renovació que hi va haver al començament. Aquest supòsit també ofereix una escala de preferències que no coincideix necessàriament amb l'anterior i també alerta quan en alguna llista fa por veure som s'hi infiltren taurons del sector negocis. En tercer lloc, s'ha d'esbandir la ferum de dubte que circula al voltant dels fitxatges. Ja se sap que la fórmula per recaptar els fons de rèptils dels quals precisen els equips importants ve o bé d'inflar el preu dels fitxatges cars o de fer fitxatges que es revelen poc útils a preus molt sobrevalorats. Les coses caldria saber fer-les bé. També caldria posar fi a la foto fixa de club que compra car i, en canvi, després no sap vendre els jugadors. Potser arribarà un dia que tot es farà racionalment, però enguany l'arribada d'Ibrahimovic, de Txigrinski i de Keirrison, ha semblat fora de lloc pel cost, primer, i pel rendiment mitjà, després. D'aquest tràfic possible de jugadors sembla, en canvi, que una altra candidatura sigui la més experta i també ho podria haver estat una altra, si hagués passat el tall. I, per acabar, hi ha candidats que sembla que hagin anat a les eleccions per una voluntat purament personal. Dubto que, si formessin part d'un partit, simplement pel seu aspecte inconsistent, faltat de carisma, haguessin estat triats pel màrqueting electoral.

Confiem que els que vinguin no abaixin el llistó de catalanitat del Barça. Es pot moderar l'estil, però no el fons. No crec que la catalanitat del club molesti els fans o penyistes que puguem tenir a Corea, Austràlia o Anglaterra. No necessàriament, doncs, ha de molestar els d'altres indrets o nacionalitats.