És la gran pregunta. Ens mostrem tal com som. Faig l'alineació, intento que hi hagi contrast i només els dic que hi posin passió.No està tot escrit en un guió.

Segurament és previsible, però també sorprenent. I el plató ens contagia. Volia que aquest programa tingués la màgia de la ràdio, i potser pel fet de tenir una pilota a les mans o als peus i unes porteries, no tenim tan presents les càmeres.

N'he après molt, de programes roses. Hi ha un abans i un després del Tomate, que sabia vendre els vídeos amb un atractiu permanent. Aquesta autopromoció constant, l'hi he intentat aportar. I Tómbola també va ser pioner de la manera d'entendre la televisió com a xou. Si em diuen que som el Sálvame de l'esport, no em molesta, però vam començar abans.

Sí, però no és pretès. És clar que hi ha personatges que provoquen fílies i fòbies, però hem aconseguit que reflecteixin una mica la societat. Si aconseguim que l'espectador s'identifiqui tan sols amb un, ja estarà bé. Si ho provoquem? Provoco que hi hagi un debat encès, però que es mostri tal com és. Que es vegi l'emprenyament després de perdre, com passa al bar. No fem els intel·lectuals.

Molt, una passada. Estem arribant al tres per cent, i vam assolir una punta del set per cent. És sorprenent, en TDT. A Catalunya vam fer el rècord quan el Madrid va perdre amb el Lió. I a Madrid, quan el Barça va quedar eliminat amb l'Inter.

Quan en parlava Laporta, nosaltres dèiem: “Es refereix a nosaltres, som la caverna!”. N'hem de fer una mica d'humor. Venint d'un programa com El gato al agua, intentem buscar un somriure. Si en ve un de Barcelona, li diem: “Benvingut a la caverna”. Però el que ningú podrà dir és que hi hagi cap consigna o premissa abans de començar. Qui ve, diu el que li ve de gust. I amb l'avantatge que en aquesta casa no em diuen res, és igual de quin mitjà sigui. Tinc llibertat per convidar gent de tots els mitjans.

Suposo que sí. Una rivalitat Madrid-Barça va més enllà del futbol. El que no m'agrada és que els polítics se n'aprofitin. S'apropien un trofeu. Defenso molt que el futbol és de la gent, i no dels polítics. Quan el Barça guanyava títols amb Núñez, tots volien ser a la foto. Quan va arribar Gaspart, se'n van apartar.

Poca cosa. Tinc la sort d'haver participat en un programa que ha fet història com El día después. Robinson em deia que els noranta minuts eren l'excusa per poder parlar tota la setmana de futbol. I la idea va ser aquesta, girar les càmeres cap al públic. Els protagonistes eren els espectadors. Vaig aprendre a fer televisió. Però ara he après a fer televisió amb menys mitjans. I la complicitat que he trobat a Punto pelota, no l'havia notat. Em sento com a casa.

Jo defenso la línia editorial de Punto pelota i una casa que em concedeix llibertat absoluta per fer el que vulgui. Jo no he de defensar la línia editorial de la casa ni determinats missatges que llança. I la direcció mai no m'ha dit que he de fer una cosa o una altra. Qui treballa en un mitjà s'identifica sempre amb la seva línia editorial? Intereconomía la té molt marcada, i qui la veu sap què hi trobarà. Jo no he de dir si és bona o no, però defenso que a Punto pelota desprenem llibertat pertot arreu. La gent ens veu i no s'ofèn.