M'agrada el futbol, no amb deliri (aquells temps passaren al ritme que passa la joventut) però si hi ha un bon partit —i no tinc res millor que fer— el procure veure. Ara bé, el morbo que ha suscitat el successiu enfrontament entre els blaugrana i els merengues no deixa de ser (perquè enganyar-nos-en) l'abusiu corol·lari, si es vol la conseqüència natural, del despropòsit en què s'ha convertit aquesta cursa econòmica i mediàtica més que esportiva.

Tots els que alguna vegada hem practicat l'esport rei sabem per pròpia experiència que com millor es gaudeix dels seus beneficis és jugant-lo, corrent la banda, centrant balons a l'àrea, fintant, creant una jugada o tallant la del contrari, rematant a gol o evitant-lo en la línia de meta... Veure'l amb altres protagonistes, en directe o en la televisió, no deixà de ser un succedani afortunat, però, ben mirat, una suplantació per als que hem format part d'algun equip i hem suat la samarreta.

El fet que darrerament comprovem que a Espanya i al continent no hi haja color, ni en la Lliga, ni en la Copa, ni en la UEFA, ni en la Champions no deixa de ser el trist colofó a una forma d'entendre com funcionen els clubs i els seus directius, entestats en fer planters estel·lars per aconseguir, a base de talonari, tots els objectius possibles sense a penes reparar en el fet que s'adulteren les competicions i es creen no una sinó varies depenent del potencial dels contrincants. La prova la tenim ací en concentrar-se cap al final de la temporada quatre enfrontaments entre barcelonins i madrilenys en poc més de tres setmanes. La resta no compta, o compta ben poc, malauradament.

Veure'm com queda la traca final en aquesta festa de les vanitats i qui s'emporta el gat a l'aigua. Un dels dos potser opte a tot o —qui sap— entre tots dos es repartisquen el pastís, la fama i els diners. Uns podran justificar els triomfs i els altres apel·laran a millors temps i a èpiques revenges segons com els vagen les coses. Per si de cas, tindrem futbol... fins a l'avorriment.