Mor el fotògraf del temps

Estava obsessionat amb el pas del temps. En cap cas el volia desafiar, no fantasiejava amb la impossibilitat d'aturar-lo. El mimava perquè desitjava diluir-se en les seves lògiques, per així comprendre'l. Ahir el temps li va girar l'esquena. Pere Formiguera (Barcelona, 1952), un dels fotògrafs més importants de la generació dels anys setanta, un gran observador de la vida i de les coses, va morir a Sant Cugat del Vallès, on residia, per culpa d'un càncer que semblava que li donaria alguns mesos més de vida. No va ser així. El seu temps s'havia acabat.

El talent de Formiguera va emergir amb força a finals dels setanta, còmplice dels cercles de fotògrafs (Joan Fontcuberta, Manel Esclusa i Rafael Navarro) que es movien per la galeria Spectrum amb neguit creatiu. Formiguera tenia el nervi de l'experimentació, i amb aquest va crear un munt de sèries fotogràfiques. La més important, o la més coneguda i reconeguda, va ser Cronos, en què va retratar una trentena de persones cada mes durant 10 anys. Peça magistral que li va comportar un gran esforç, però que va treballar amb paciència i tendresa, els trets del seu caràcter. Una altra sèrie potent és Ulls clucs, en què va retratar personalitats de la cultura i altres àmbits amb els ulls tancats. Ara estava a sobre d'una sèrie amb la idea del naixement.

El lloc on més a gust se sentia era l'estudi, el seu temple de creació. Tenia una faceta de teòric i d'escriptor rellevant. David Balsells, excap del departament de fotografia del MNAC, i amic íntim seu, destaca la seva independència, bregada: “Vivia al marge de les modes.” “No era un fotògraf de màrqueting”, exclama Balsells, i subratlla la seva gran dèria per donar un sentit a la fotografia.