Carme Manuel llança la creu

La catedràtica de Filologia Anglesa de la Universitat de València Carme Manuel ha sigut fins ara més que una artesana de la traducció. Pacient, com un rellotger minuciós i alhora apassionat, ha estat capaç de desmuntar peça a peça tot l'engranatge d'una obra literària per a després tornar-la a muntar en la nostra llengua i aconseguir que bategue de bell nou plena de vida. Ara, amb tota la saviesa acumulada, ens oferix la seua primera novel·la, Llanceu la creu (Editorial Tres i Quatre, València, 2013). Un treball sorprenentment madur amb un llenguatge ric i cuidat, un relat fragmentat en petites proses carregades de lirisme que per la seua riquesa i concreció salten la tanca de la narrativa i envaïxen sovint el camp de la poesia. Un relat intens que ens parla de la vida i de la mort i de les complicades relacions entre els diversos membres d'una família, i d'una manera especial entre la mare i la filla major. Una família que guarda en el seu interior secrets que fins i tot ells desconeixen, que patix sentiments contradictoris que s'han negat a acceptar fins el moment de la mort dels progenitors, un moment que esdevé l'hora de passar comptes.

L'escenari és la ciutat de València, a cavall entre les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, una ciutat que devora l'horta circumdant a la qual acaba donant l'esquena. Els avis representen el món en què ciutat i camp convivien, un món que s'anava acabant amb ells, com uns costums, una manera d'entendre la vida i fins i tot una llengua. El record dels avis és el guardià de la memòria de la infantesa de la protagonista, un temps que ella rescata, junt amb les cançons, els jocs, les contalles, les converses xifrades i les actituds dels adults que pretenien ocultar-li els petits i grans enigmes de la vida.

Hi ha en el llibre la presència del pare afectuós i la seua mort, i com la viuen cadascun dels personatges. La germana petita, que sempre està competint amb ella i que, a pesar de totes les discussions, sempre està al seu costat. Eduard, la parella a qui pareix que li ha reservat un paper secundari, fins i tot una mica anodí, del qual a mesura que avança la narració anirem descobrint en petites dosis el seu origen que podria donar peu a una altra novel·la. L'espectre d'un germà mort del qual Carme Manuel arriba a dir: “El fill mort de ma mare. El primer. No té nom. És el xiquet mort que no va arribar a tenir nom”. “Mai no estem a soles. Ell també hi és”. I sobretot la mare, una dona autoritària, carregada de dèries, tortuosa i una mica torturada, els sentiments de la qual acaben per dictar l'existència de tots els altres.

Un llibre amb força narrativa i passional, amé, amb ritme i melodia, ple de matisos que invita a més d'una lectura, ja que en cada nova que en fem trobem petits detalls que se'ns escapaven. Un llibre que dóna la benvinguda a una creadora que ja ho era, perquè com a traductora ja se situava molt més enllà d'un simple trasllat d'un text d'una llengua a una altra.