Angoixes nacionals

La darrera irrupció –més que previsible– del Tribunal Constitucional torna a evidenciar amb la contundència habitual que l'Estat i tot el seu entorn polític, social, econòmic, financer i episcopal han triat la drecera de la intransigència per fer front a l'etern “problema catalán”. Quan el Parlament va aprovar la resolució que proclama que “Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”, la primera reacció del govern de Mariano Rajoy va ser traure'n tota transcendència. Els escassos portaveus i ministres que s'hi van referir van adduir que la declaració no tenia cap “conseqüència jurídica”. Però al final ha prevalgut la tàctica de no deixar-ne passar ni una. El govern ha requerit la intervenció de l'Advocacia de l'Estat, que ha presentat un recurs davant el Tribunal Constitucional, el qual l'ha acceptat i això ha implicat la suspensió cautelar i immediata de la declaració. Una acceptació que ha concretat una catedràtica de dret penal proposada pel Senat a instàncies del PSOE. Basca, per a més pèls i senyals.

A Espanya, doncs, hi ha cohesió i hi ha coherència. Ni tan sols queda lloc per als matisos. Sentir Alfredo Pérez Rubalcaba parlant sobre les pretensions sobiranistes catalanes és sentir Mariano Rajoy. Només varia el grau d'intensitat agressiva. Aquesta setmana el president d'Extremadura, José Antonio Monago, candidat popular que governa amb el suport parlamentari d'Izquierda Unida, va referir-se cruament a Barcelona del “permanent estat d'excepció que viu Catalunya”. Un estat d'excepció que deuen haver-se autodecretat els mateixos catalans. Quan d'ací a uns anys, o a unes setmanes, un politòleg o un psiquiatre acumulen informacions i declaracions per teoritzar què passava a Espanya mentre Catalunya feia veure que se n'anava tindrà material per perpetrar una enciclopèdia sencera del fel agre. Les declaracions seran totes semblants i serà impossible adscriure-les a l'“esquerra” o a la “dreta” sense identificar-ne prèviament l'autor. L'opció que es declara sense prevencions unionista no admet fissures. No hi ha en tot l'Estat –tret d'Euskadi, i amb reserves– cap mitjà de comunicació, cap periodista, cap analista ni cap contertulià que declari una certa tolerància respecte a les pretensions catalanes.

A l'altre costat, quina és la situació de Catalunya? Afirmen des de Madrid que ací tot són complicitats, “pensament únic” i “omertà”. A l'hora de la veritat els pensaments són diversos i divergents. I costa Déu i ajuda fer-los confluir. Hi ha els defensors radicals de l'unitarisme espanyol, que consideren Catalunya “una comunitat autònoma”. Afirmen que pateixen persecucions i silencis però es passen la vida fent declaracions. En mitjans públics i privats tan espanyols com catalans. Hi ha els partidaris, sense embuts, de la independència. I hi ha també una enorme franja intermèdia que viu la situació des del dubte permanent, la incomoditat o l'angoixa. Les dues primeres actituds –unionisme i independentisme oberts en canal– no admeten dubtes. I són electoralment equilibrades. Si se sumen els diputats del PP i els de Ciutadans (28), fan una mica més que els 24 d'Esquerra Republicana i la CUP. La franja incòmoda demana una atenció molt més acurada. Integra votants de Convergència i Unió, del PSC i d'Iniciativa.

El PSC suporta la pròpia angoixa com pot. D'un costat, afirma que Catalunya és una nació i que té dret a decidir. De l'altre, proposa que decideixi que es manté dins Espanya i demana un Estat federal en què no creu ningú fora de Catalunya. És difícil aguantar aquesta contradicció i les costures del Partit dels Socialistes Catalans se'n van ressentint. Iniciativa resol aquesta qüestió decantant-se molt més clarament a favor de l'autodeterminació. Si arriba el moment, ja resoldran les diferències entre federalistes i independentistes. Mentrestant, tot s'estanya amb la pomada de la indignació social. En aquest bloc hi ha també Unió Democràtica. Afirmen que arribaran fins al judici final en l'exigència d'una consulta. El dia que arribi les contradiccions internes i amb Convergència quedaran al descobert de manera feridora.

Queda per tractar, finalment, Convergència Democràtica. Sota el lideratge d'Artur Mas sembla que la cohesió del partit és sòlida, però fora de l'escenari públic hi ha importants moviments interns. I soroll de budells. Més entre els seus dirigents que en unes bases una mica desconcertades. N'hi ha que esperen el fracàs per acompanyar-lo amb l'habitual “Jo ja ho deia, que no anàvem bé” i n'hi ha que prenen posició amb la indissimulada intenció de cobrir la vacant de Mas si arriba el moment del fracàs.

Contra aquest magma de la incomoditat i l'angoixa actuen grups de comunicació, poders financers i la mateixa maquinària de l'Estat. La incertesa dels convergents sobiranistes més sincers es desboca quan constaten que ningú els aclareix com es concretarà realment el dret a decidir. Una pregunta que no els pot respondre ningú.

El problema i la limitació de la pretensió sobiranista catalana és que les sensibilitats nacionals que cohabiten al país són plurals. No hi ha un mínim comú denominador. Enfront i en contra hi ha una voluntat ferma, sòlida i agressiva, compartida per una immensa majoria de la societat espanyola. Allò que diferencia els espanyols entre ells és el punt d'agressió a què estan disposats a arribar per mantenir la pròpia integritat territorial. I el discurs. Des d'una certa indiferència aparent fins a una intransigència desbocada. Què podran fer les angoixes nacionals catalanes contra la seguretat nacional espanyola?