Opinió

Vuits i nous

La corda fluixa

“Només es pot escriure bé en un idioma, el propi, si t’hi has ensinistrat

L’editorial Pòrtic acaba de reeditar La corda fluixa, vell aplec d’articles del periodista Manuel Ibáñez Escofet. No puc compartir del tot els ditirambes de Sam Abrams al pròleg, i em sap greu perquè admiro molt Abrams. El llibre no amaga que són articles traduïts al català pel mateix autor, que els havia escrit originalment en castellà. Tampoc no seria possible l’ocultació. Es nota el castellà original i es nota també que Ibáñez Escofet no acabava de dominar l’idioma. Cap dels dos. El castellà, perquè no era el seu. El català, perquè de tant escriure preceptivament en castellà va acabar pensant en castellà els articles. No estic fent cap retret a Ibáñez Escofet, periodista exemplar que va dirigir el meu diari de formació, el Tele/eXpres, i és autor d’un gran llibre de memòries. Exposo un drama. El drama del bilingüisme que Josep Pla va denunciar en un article memorable responent a Enrique Badosa, que li havia dit que escrivia igual de bé en català que en castellà. Amb totes les excepcions que es vulguin: només es pot escriure bé en un idioma, el propi, i encara si t’hi has ensinistrat. Els periodistes de la postguerra com Ibáñez Escofet no s’hi van poder ensinistrar. Pla sí perquè era més gran i s’havia format en el periodisme en català dels anys vint i trenta. Va poder publicar a Destino l’Obra Completa en català perquè sobre els llibres hi havia una tolerància censora. Els articles de la revista de la seva editorial, en canvi, els havia d’escriure i publicar forçosament en castellà. Hi introduïa catalanades per evidenciar el “drama”. “Hay para alquilar sillas” es troba entre les més celebrades. Però no totes les catalanades són voluntàries, i la sintaxi i el vocabulari el traeixen per molt que sobre els seus textos actués un corrector, que no sé si hi actuava. Molts articles els va passar als volums de l’Obra Completa, traduïts per ell o per uns altres. Com fos, troben en català la plenitud literària i expressiva.

Parlo de Pla perquè Ibáñez Escofet se’n declara entusiasta i diu que no li fa res, sinó que li agrada, impregnar-se de l’estil del mestre. El llegia en català i en castellà, però a l’hora de posar-se a escriure li havia de sortir el de Destino. De vegades escriu un “com diem en català...”, pensat originàriament per al lector en castellà, que era catalanoparlant. Llegit en un text català diu moltes coses i ho diu tot del periodisme autòcton sota el franquisme, castellanitzat i a la corda fluixa...

No calen adhesions completes perquè un llibre sigui recomanable. Aquest ho és. Per a mi, per les suggestions que m’ha desvetllat i acabo d’exposar. Per a mi i per a tothom, per les observacions de l’autor a cada article, que també expliquen una època, i pel pròleg i els comentaris i aclariments de Sam Abrams al final de cada escrit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia