La legalitat que neix

No va ser fàcil, no. El llarguíssim ple en què JxSí i la CUP van aprovar la llei del referèndum, endinsant-se per primera vegada en la unilateralitat, va ser una exhibició esperpèntica. Molts en culpen els independentistes, sense avaluar les operacions de filibusterisme amb què alguns grups allargaven innecessàriament l’agonia. El Parlament era un plató de televisió per als anomenats partits constitucionalistes. Insistien incansablement en el greuge mentre que JxSí i la CUP s’empassaven les evidents vulneracions als drets de la minoria com un mal menor. Passava al davant l’obligació de complir amb els seus compromisos amb l’electorat i el poc marge de maniobra que els ha deixat l’ofensiva implacable de les institucions de l’Estat. L’exercici de l’autodeterminació difícilment es podia ni es podrà garantir d’una altra manera. I si algú esperava que el trànsit del marc autonòmic a una nova legalitat catalana seria un aplaudit i perfecte salt mortal sense xarxa als ulls del món, s’equivocava. La llei del referèndum, igual que la de transitorietat, ho desborda tot, per molt que Carme Forcadell intentés mantenir les formes de la dinàmica parlamentària: la Constitució, l’Estatut, el reglament del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries... D’ordinari, el ple no en tenia gairebé res. Tampoc ho tindrà el que passarà els pròxims dies. Fa gairebé dos anys del 27-S. Ara sí que és l’hora.