Senats i senats hi ha

Un dels papers d’un senat és el de representació territorial. Als EUA, amb dos senadors per estat, es garanteix la igualtat qualitativa interterritorial. Un senat en petit format, ho és un bloc de pisos: no vota tothom, sols un únic representant per cada un d’ells. A l’Estat espanyol hi ha la paradoxa que a la Constitució del 78 s’hi reconeixen les nacionalitats històriques però al Senat s’hi va preferentment per províncies; és a dir, la negació d’aquelles. S’hi assegura l’hegemonia de l’antiga Corona de Castella. A més, amb la província del segle XIX s’evitava l’evidència colonial d’alguns mapes, amb una Espanya constitucional i una d’assimilada (Catalunya). Els EUA també tindrien problemes si la representació fos per comtats: Califòrnia en tindria molta i Hawaii, amb poca, hauria de viure amb les escorrialles dels altres; si fa no fa com Catalunya. Ho deia, en negar canvis, Esperança Aguirre: “No, perquè seria un colador de sobiranismes!” S’entén que un senat així constituït pugui engegar-nos el 155 en lloc de mitjançar. Amb tot, la bona gent d’arreu i el bon saber poden sumar voluntats per passar qualsevol Rubicó.