El documental de l’1 d’octubre

Començo avui l’ocupació d’aquest espai del diari durant una setmana, de manera que, havent-hi transitat fugaçment durant l’última primavera, les meves “ombres”, que van originar-se en un mes d’agost i s’han estès durant els estius amb referents literaris, es faran hivernals en un moment en què, amb la constitució incerta del nou Parlament de Catalunya, continuem vivint intensament (amb una diversitat d’emocions i de pensaments contradictoris) la política en la recuperació que n’estem fent com a compromís i participació en la cosa pública. Així és que he decidit repensar, afinar i articular unes quantes notes esbossades durant un període que començaria el 20 de setembre passat (el dia en què, segons un meu amic, el meu cervell va fer una explosió) i que, evidentment, passa de manera fonamental per l’1 d’octubre. Aquesta va ser una jornada de joiós apoderament d’una part de la societat catalana, però no s’ha d’oblidar que una altra part no hi va participar perquè, a banda de la seva posició respecte a la independència, no reconeix la legitimitat del Parlament de Catalunya per convocar un referèndum partint del dret a l’autodeterminació.

És més que possible que bona part dels ciutadans catalans que van abstenir-se en el referèndum no veiessin el documental sobre l’1 d’octubre que, produït per Mediapro de Jaume Roures, s’ha emès recentment a TV3. Sí que el vam veure molts dels que hi vam participar i, com exigien les circumstàncies, d’una manera que va anar més enllà del fet de votar: protegint els col·legis electorals i les urnes posant-hi els cossos. Així és que, dirigit per Lluís Arcarazo i construït amb imatges rodades en cinc col·legis electorals, el documental va activar la memòria d’un dia que, de fet, és molt recent. L’emoció encara és a flor de pell i no és difícil avivar-la amb imatges de la repressió, però també amb l’evocació de la cadena d’accions que van fer possible el referèndum, de l’experiència de comunitat i dels vincles que van crear-se durant aquella jornada. Tanmateix, en el documental se’n parla, d’aquesta experiència, però, en canvi, poques imatges la reflecteixen. Hi ha un detall que em sembla significatiu. Un testimoni explica que la tensió entre la policia i els ciutadans resistents va crear dos minuts de silenci davant d’un col·legi electoral. Si hi ha imatges d’aquests dos minuts, per què no mostrar-los? Per la convencionalitat de les formes i del muntatge en desacord amb un esperit d’insubmissió i revolta. Ens calen altres documentals.