Opinió

Vuits i nous

Llonguets

L'altre dia era a Argentona, i vaig veure que a can Moré s'hi anunciaven llonguets. Can Moré és un dels forns més famosos del Maresme. Quan a Mataró el pa era dolent –ho he explicat altres vegades–, els dissabtes i diumenges organitzàvem expedicions per anar-ne a adquirir de bo. També ens desplaçàvem als forns de Dosrius, Òrrius i Llavaneres, o a Premià de Dalt i Vilassar de Dalt, on els pares del meu amic d'escola Andreu Galceran confeccionaven un pa tou i de tota confiança. Fa poc em vaig trobar l'Andreu Galceran pel carrer. Potser feia trenta anys que no ens vèiem. Em va dir que segueix l'ofici familiar. Es nota la gent que tot el dia treballa la farina perquè els passa com als mecànics i els antics carboners, que els queda el polsim de la matèria que tracten enganxada a la pell i no se la poden treure per molt que freguin. L'Andreu Galceran semblava venir d'una nevada.

Vaig entrar a can Moré i em vaig fer servir tres llonguets. A casa, en el temps de penúria panificadora mataronina de què parlo, els llonguets pertanyien al món fabulós perdut per sempre. Com els panets “de Viena”. El pare, que era un panarra de molta categoria i menjava amb pa els torrons i les pizzes, evocava els panets de Viena de la seva joventut com si fos el mannà del cel, mentre la mare enyorava els llonguets perquè sense disposar-ne no podia fer torradetes de Santa Teresa, una de les seves especialitats. Es deia Teresa, i quan s'acostava el seu sant –que era abans-d'ahir– feia mans i mànigues per proveir-se'n. Segons ella, les torradetes de Santa Teresa només es podien elaborar amb llonguets perquè presenten una molla compacta que resisteix sense fer sopes l'aplicació de la llet i el rovell d'ou. Qualsevol altra mena de pa era inservible i algun any ens havíem quedat sense les postres del seu sant.

Vaig provar de fer les torradetes amb els llonguets enclenxinats de can Moré, i si digués que me'n vaig sortir del tot mentiria. Falta de pràctica i res més. Hauré de tornar a can Moré o hauré de mirar bé si trobo llonguets a Mataró, on la fabricació de pa s'ha normalitzat fa temps. Segur que n'hi ha però no m'hi he fixat. Fins a tal punt els vam arribar a donar per perduts.

Quan algú explicava una mentida o una cosa que es veia exagerada, exclamàvem: “Sí, home, i un llonguet amb xocolata.” No en sé el motiu, però ja es veu que el llonguet hi queda mitificat. I resulta que ahir, segons llegeixo, era el Dia Internacional del Pa, o una cosa així. Dia del pa bo a escala mundial! No m'hauria de venir de nou. Vam reclamar tants anys l'aliment que surt citat al parenostre...