Els catalans de Mèxic
Perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills recordin que la identitat no la fa la sang sinó la història
El viatge cap a Puebla, on se celebraria el primer Congrés Internacional de l'Associació de Catalanistes de l'Amèrica Llatina (ACAL), va començar amb la pregunta del taxista que ens conduïa a l'estació d'autobusos. ¿De dónde vienen?, de Catalunya –vàrem respondre–, ah, sí! va dir, una colonia de España, ¿verdad? No em va sorprendre comprovar un cop més l'especial sensibilitat, producte de l'experiència, que tenen Mèxic i l'Amèrica Llatina respecte a la relació de Catalunya amb Espanya. Ja abans, en entrar a la biblioteca de Carlos Monsiváis, a la Ciudad de Libro, l'encarregat de la porta ens havia preguntat: ¿de dónde nos visitan? Quan vàrem respondre: de Catalunya, ens va dir amb un somriure de complicitat: ¿ya son libres?
A la primera trobada amb els catalans de Mèxic es va desenvolupar un estrany joc de reflexos identitaris que es va acabar plasmant en una càlida i entranyable comunicació, al voltant d'un plat de mole poblano. Res a veure amb aquella experiència gustosa però efímera que produeix la trobada de paisans en un indret remot i en la qual generalment, si s'arriba a establir alguna conversa, ràpidament les parts acaben per descobrir-se com els grans estranys que són. En aquesta trobada, per contra, a més dels temes d'investigació, ens unia un intercanvi històric.
Ells, catalans o fills de catalans exiliats, que són a Mèxic pràcticament des de sempre. Jo, mexicana que aviat complirà la meitat de la vida a Barcelona. Uns van néixer allà, com la presidenta de l'ACAL, Montserrat Galí; d'altres van arribar de ben petits, com és el cas d'Antònia Pi-Suñer, que va impartir la conferència inaugural del congrés. I encara uns altres, com Martí Soler, reconegut editor i poeta, van arribar en l'adolescència. Tots mantenen la seva pertinença catalana mitjançant la llengua i els seus temes d'estudi. Ells estudien els catalans a l'Amèrica Llatina; jo, els llatinoamericans a Catalunya. Ells beuen mescal i jo, vi. Alguns d'ells deien sentir-se plenament mexicans, malgrat que el seu domini del català i d'allò català mostra clarament la seva pertinença identitària catalana.
Com a preàmbul del Congrés, va tenir lloc a la Benemèrita Universitat Autònoma de Puebla l'homenatge a Gilberto Bosques Saldívar (Puebla 1892-Ciutat de Mèxic, 1995), diplomàtic, periodista, poeta i defensor dels drets humans, que durant la Segona Guerra Mundial va ajudar a fugir de l'amenaça franquista i nazi uns quaranta mil refugiats espanyols republicans, jueus francesos i libanesos. Un homenatge i una vertadera lliçó de vida que no hem d'oblidar mai. Tot seguit, un extraordinari concert de la pianista Marta Garcia Renart, amb un programa titulat Música catalana i de les Amèriques. En el seu perfecte català, Marta ens confessa que ella se sent profundament mexicana i que en tota la seva vida tan sols ha estat a Catalunya durant deu dies. No obstant això, gosaria aventurar que en la seva interpretació d'Albéniz, Granados i Mompou, entre altres, aflora un gran sentiment de catalanitat.
Si escric tot això, no és perquè em sorprengui la presència dels catalans a Mèxic. Vaig créixer amb aquesta presència, i vaig créixer sabent que ells no eren allà per decisió pròpia. Vaig estudiar la formació secundària i la preparatòria amb fills i néts d'exiliats, vaig gaudir de les millors càtedres de la facultat de Filosofia i Lletres de la UNAM, impartides per savis historiadors i filòsofs catalans. L'única novetat, avui, és el creuament de camins, de temes, d'experiències. Jo vaig venir per decisió pròpia, convençuda que Barcelona era la capital cultural d'Espanya. Ells van marxar allà com a exiliats obligats a deixar el seu país. Unes dècades després, altres persones més humils van venir d'allà cap aquí a la recerca de treball. Avui, joves d'aquí, amb més d'un títol universitari, se'n van cap allà a la recerca de treball. I què hi farem, així és la vida, si més no entre Catalunya i l'Amèrica Llatina.
Per aquest motiu escric tot això, per tal que no s'oblidi, per tal que ho recordin els meus fills i els fills dels meus fills. Perquè quan vegin un llatinoamericà pels carrers de Catalunya, puguin pensar que pels carrers d'allà, on ells viuen, caminen catalans que foren rebuts amb els braços oberts. Perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills recordin que la identitat no la fa la sang sinó la història, que l'ésser humà és complex i no fet d'arrels com els arbres, sinó que construeix històries amb les quals teixeix la seva memòria i el seu relat identitari.
