Vuits i nous
El cafè dels jubilats
“El periodisme d'investigació comença pel més elemental
Em truca l'amic i periodista Pere Artigas per proposar-me fer un cafè de mig matí, i ens reunim a les cadires exteriors del bar Iluro. Fa fred, però hi toca un bon sol. Fem aquestes trobades de tant en tant. Parlem de política, del “procés”, d'en Pujol, amb qui Artigas havia estat molt unit, i de gent que coneixem. A les taules del costat, tot són a aquesta hora jubilats. Mig com ho som nosaltres, ben mirat, però més grans. El futbol hi té una gran presència. Comenten el partit de diumenge passat i fan previsions sobre el de diumenge que ve. Els diaris esportius són la traducció en paper del que es parla als bars. En Pere i jo parlem del nomenament de Saül Gordillo com a director de Catalunya Ràdio. En Pere coneix poc en Saül i en canvi jo molt. Havia estat company i peça fonamental d'El Punt. Se'n va anar per posar-se al davant de l'ACN, Agència Catalana de Notícies, i després va recalar a El Periódico. De les persones que conec és la que més domina les noves tecnologies, i porta molt d'avantatge a tots els que ens hem incorporat al Twitter després d'ell. És un periodista molt bo i a Catalunya Ràdio ho farà bé. En Pere, que s'havia bellugat per aquella casa i se l'estima, queda tranquil.
Tot d'una veiem un tumult a l'altra punta de la plaça. Cotxes policials, sirenes, i un piló de gent. ¿Què fem, Pere, ens quedem aquí immòbils com uns perfectes jubilats o deixem el cafè a mitges i anem a veure què passa com uns modèlics periodistes? Prenem la segona opció, i mentre caminem penso en Walter Matthau i Jack Lemmon, quaranta anys després de Primera plana. Uns agents tenen immobilitzats un xicot alt, gros, calb i amb barba, i dues dones. “Pretenien robar la bossa a una noia”, m'informa una espectadora. Tres per robar una bossa? “No, el noi, no: les dones; el noi les ha atrapat i retingut fins que ha arribat la policia.” Canvi de percepció. El noi no és el delinqüent que ens pensàvem i que la pinta feia creure sinó l'heroi de la història. No es pot donar mai res per cert, comentem amb en Pere. El periodisme d'investigació sembla qui sap què però comença pel més elemental. Les dues dones fan una cara mig de resignació mig de sorpresa. De resignació perquè no deu ser el primer cop que són interrogades per la policia. De sorpresa: com volent dir que no han fet res i no entenen les diligències. Entren al cotxe de la policia com si ho fessin cada dia, i l'escena s'ha acabat. ¿Què fem, Pere, anem a recuperar el cafè o donem la conversa per acabada? Ens trobem la Maria Salicrú, que ens parla de projectes musicals; la Maria Teresa, amb qui quedo per anar dissabte a un homenatge a Albert Manent a Premià de Dalt; amb una senyora que ens diu que el “procés” no anirà bé, i la donem per acabada.
