Un pianista rar

Oleg i les rares arts, una pel·lícula d'Andrés Duque sobre un pianista rus, Oleg Nikolavietx Karavaitxuk, va estrenar-se fa quinze dies a Barcelona i, que jo sàpiga, enlloc més de Catalunya. Malauradament, he tingut poc temps per recomanar-la perquè, suposo, ha intervingut la crueltat de la taquilla en relació amb una producció que ha pogut passar desapercebuda pels seus escassos recursos per fer-se visible a través de la publicitat. Fa temps que es comenta que hi ha un cinema que ha de buscar alternatives a les sales comercials. En part, a banda de la possibilitat de la visió on line, les alternatives hi són a través de festivals, centre culturals i fins i tot museus. En aquests espais, el film de Duque ha trobat lloc i reconeixement. Tanmateix, jo almenys ho dic amb la recança que només certes produccions ocupin les sales comercials i que es condemni d'altres a un públic limitat. En tot cas, per si tenen l'oportunitat de veure-la, continuo recomanant Oleg i les rares arts, que sorgeix de la fascinació del seu autor per un pianista rus certament rar al qual se li concedia el privilegi de tocar el piano de Nicolau II conservat en una sala de l'Ermitage. De petit, havia tocat per a Stalin i es diu que el nen prodigi, que va fer-se gran mantenint una estranya consideració pel dictador, va salvar així el seu pare del camp de concentració. Va continuar tocant i component fins la mort que, als 89 anys, li va arribar el passat 13 de juny.

Oleg Nikolavietx Karavaitxuk tenia una pinta posem-hi que extravagant i s'insisteix en l'enigma de la seva personalitat. L'interessant de la pel·lícula, però, és que, sense sensacionalismes, anècdotes i tampoc grandiloqüències, registra alguna cosa reveladora del procés de creació d'aquest músic i compositor. Assegut davant del seu piano a l'Ermitage, havent tocat abans els marbres com si busqués inspiració, Karavaitxuk improvisa i parla de música de manera que el film fa sentir que assistim a l'elaboració d'aquesta cosa tan rara que és l'art.