Tribuna
El gestor del temps
“En Mariano ha tingut un ‘bonus track' de majoria absoluta de gairebé un any, sense tenir contestació al carrer. La clau: no tenia alternativa
Mariano. II època. Dissabte, el PSOE captiu i desarmat entregava la seva dignitat política en forma d'abstenció al Partit Popular i feia president Mariano Rajoy. Als passadissos, els periodistes obligaven Rajoy a improvisar una roda de premsa –sense plasma!–, on va anunciar davant els estupefactes espectadors que ho seguíem per televisió que fins dijous no donaria a conèixer els membres del seu govern, els quals juraran el càrrec l'endemà i se n'aniran de cap de setmana. Sí, senyor. Els seus l'haurien d'haver tret de la plaça on va bregar amb la resta de grups polítics a les espatlles, mentre li cridaven “torero!”, “torero!”, perquè aquest home té la virtut de torejar-se tot un país i ningú obre la boca.
Mariano Rajoy Brey ha estat governant “per la patilla”, vaja, en funcions, uns 330 dies –22 dies més i atrapa el rècord de Cambodja–, sense fiscalització parlamentària i amargant la vida a Catalunya, però també a d'altres comunitats autònomes com la basca, amb tota mena de recursos judicials. Mirem-nos-ho bé, perquè ha tingut un bonus track de majoria absoluta de pràcticament un any, sense tenir contestació al carrer.
S'ha de ser un polític molt hàbil per aconseguir tot això sense que, a més a més, et passin factura els casos de corrupció (en un país decent no quedaria ningú de la jerarquia del PP) i et presentis a unes segones eleccions i pugis el nombre d'escons mentre els teus rivals es desfan com terrossos de sucre, especialment el primer partit de l'oposició, que s'esberla per tot arreu. Vaja, o ell és molt hàbil o vivim en un país de persones rematadament estúpides, que també podria ser.
En el seu discurs d'investidura va revelar el seu secret: no hi ha alternativa. En Mariano només ha hagut d'administrar el temps, i d'això en sap un munt, i procurar ser discret i no obrir gaire la boca. Sabia que si anàvem a unes terceres eleccions les guanyaria amb una majoria que potser tornaria a ser absoluta (cosa novament digna d'anàlisi sociològica). I era conscient que el PSOE no sumava prou majoria per derrotar-lo, per tant als socialistes només els quedava l'opció de la dolorosa abstenció. Santiago y cierra España.
No és cert que els socialistes no tenien alternativa des d'un punt de vista matemàtic. Podien sumar amb Podemos, les confluències i els independentistes. I aquí és on la suma se'ls n'anava en orris. Els costava d'empassar posar-se d'acord amb algú com Pablo Iglesias però era impossible que els poders fàctics, dels quals en són deutors els factòtums i pares de la pàtria socialista, admetessin la mínima possibilitat d'un acord que obrís la porta a un referèndum pactat a Catalunya. Quina constatació més trista!
Tornant a la sessió d'investidura, Rajoy, que estava d'un humor excel·lent, va fer tota una declaració d'intencions: no deixarà que li desmuntin tot el que el seu partit amb esforç i complicitats empresarials ha construït a base de castigar els més desafavorits. Feia callar així els socialistes que pràcticament li deien des de la tribuna d'oradors que serà l'oposició qui governarà. Quanta ingenuïtat! Els socialistes s'hauran de menjar una retallada milionària i hauran de fer de crossa al govern espanyol en el seu conflicte amb Catalunya, tot i que això darrer no els suposarà cap problema.
O sigui, què ens ve a sobre? Més Espanya, més discurs unitari (aquí els populars tenen la claca de Ciutadans escalfant els palmells de les mans llestos per aplaudir) i més petició d'adhesió inquebrantable a un PSOE que sembla un zombi polític, sense un espai definit i amb una ideologia desdibuixada.
El PP representa uns poders fàctics certament poderosos, però cal concloure que també representa, els vots així ho diuen, el pensament d'una majoria de ciutadans de l'Estat espanyol. Ras i curt: deixem de dir que el problema és l'oligarquia, perquè el problema és Espanya, amb els espanyols inclosos –si no tots, una part més que significativa.
Ens esperen els mesos més durs de la nostra vida com a nació i l'únic que podem fer és aprofitar allò que en el fons és la feblesa dels conservadors: la seva seguretat que poden fer el que vulguin que totes els hi pondran. Hi haurà un moment que aquest excés de prepotència els farà cometre alguna estupidesa prou gran perquè a Catalunya les forces del sí però ja veurem hagin de posar-se de la banda dels que defensen un referèndum en el marc de la legalitat catalana. Qui sap si molts d'aquests que defensen un referèndum per votar que no, canviaran d'opinió quan el govern, les institucions, els catalans i ells mateixos siguin tan maltractats que serà una evidència que el problema d'Espanya no és Catalunya; són les estructures de poder espanyoles.
