Josep Trueta, al cap de 40 anys

Ja fa 40 anys que ens va deixar Josep Trueta (1897-1977), el meu pare. A la nostra família ens fa molta il·lusió que el seu record pervisqui en l'hospital de Girona que duu el seu nom, en la Fundació Trueta d'Osona que tan bona feina social fa –dirigida pel Dr. Carles Furriols–, i també en les medalles Trueta que dona el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Més recentment va ser revelador un llibre amb les cartes que es va intercanviar el meu pare amb el seu amic Pau Casals, publicades en una gran edició de Quim Torra a l'editorial A Contracorrent. Aquest llibre mostra les moltes inquietuds que compartien aquests catalanistes de pro, enfrontats als enemics de la democràcia, notablement Franco i Hitler.

Recordar el meu pare 40 anys després de la seva mort no pretén ser un acte memorialista més, ni un mer tribut familiar –que també– sinó un intent necessari d'imaginar, i posar al dia, quina seria la seva posició sobre els canvis profunds produïts a la nostra pàtria i també al món científic des que va desaparèixer. Segurament li hauria fet molta il·lusió saber que l'Hospital Clínic li dediqués una jornada en ocasió del nou interès suscitat internacionalment per les seves investigacions sobre els canvis fatals que produeixen els traumatismes en la circulació renal, amb troballes encara avui considerades vitals i revolucionàries per especialistes com el Dr. Epstein de la Universitat de Miami.

Però més enllà de la seva continuada presència en el món científic, és en el terreny dels esdeveniments polítics que afecten el nostre país on la seva presència pot ser més universalment sentida. Per entendre'ns, ell no va escriure L'esperit de Catalunya per distreure's als llargs vespres hivernals d'Oxford sinó perquè no volia que l'anorreament del seu país passés totalment desapercebut a la classe política i intel·lectual anglosaxona. I això que va haver d'esperar al final de la Segona Guerra Mundial, amb el dur cop de la no intervenció aliada a Espanya, per tenir la possibilitat, i la provisió de paper, per publicar-lo.

Crec que una de les coses que més li hauria cridat l'atenció de l'actual situació és el trencament, ja per sempre, del mite dels “quatre gats” del catalanisme. Un dels pitjors enemics amb què s'han trobat els qui creien en el país és el mite de la minorització: que els catalanistes són allò, quatre gats. Superada l'atomització que han significat l'exili i els 40 anys de dictadura, superat també el “avui no toca” que ens van prorrogar 30 anys més de gris autonomisme, hauria pogut veure que l'esclat del catalanisme conseqüent és generalitzat, massiu, irreversible. Ell havia somiat i predit que quan el Nou Camp cridés “independència”, la cosa ja estaria beneïda.

Les enormes mobilitzacions dels darrers 11 de setembre li haurien suposat una confirmació que el nostre país, contràriament al que es pensava el 1945, i el 1965 potser, no estava acabat. Al contrari, que va molt ben encaminat a la seva emancipació.

I més enllà de la cosa quantitativa, també la qualitativa. S'hauria emocionat de veure la sortida de l'armari, cap a l'independentisme, de tanta gent referencial del país. Això ens porta a una petita reflexió sobre què ha fet que tanta gent que s'havien definit com a “autonomistes” abans, canviessin de parer.

Abans, semblava que Catalunya podia tenir un lloc digne dins la comunitat espanyola, però aquest miratge en els darrers anys s'ha esvaït irremeiablement. D'acord, encara en queden, de catalanistes no separatistes. Però, amb tots els respectes, han de ser persones de molt mal ull clínic, com deia el meu pare. Perquè ell, que li agradava tant de fer-la petar i dialogar, ¿hauria estat capaç de definir com a “oferta de diàleg” la judicialització i el menyspreu que avui ens venen de Madrid?

Les xarxes socials dels darrers temps han recordat el consell que fa més de 50 anys va donar el meu pare a l'encara príncep Juan Carlos. “Majestad, no le ponga nunca ‘Felipe' a un hijo suyo.” El passat dia 24 de desembre tots vam tenir ocasió de veure per què. Va ser un Felipe que, en tantes paraules, va emular Felipe IV i V en l'art d'amenaçar la democràcia catalana. Un Felipe VI que va cometre la greu descortesia de negar-se a rebre la M.H. Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, quan va sortir elegida. Sense esmentar-nos al seu missatge de Nadal d'enguany –però dirigint-se clarament contra nosaltres– va fer allò que mai cap monarca equànime ha de fer: representar i governar per a uns ciutadans i uns territoris, d'esquena a d'altres. I posar les lleis per sobre de la democràcia.