Utilització desigual de la fiscalia
Ignacio González, qui va ser president de la Comunitat de Madrid i mà dreta d'Esperanza Aguirre, s'enfronta a la justícia sota l'acusació d'haver-se enriquit utilitzant una empresa pública. Per ordre del jutge, agents de la Guàrdia Civil van escorcollar els llocs on hi hauria les proves. Però va anar de poc que els agents no poguessin penetrar en un dels immobles, i no per oposició del jutge o el recurs d'algun advocat, sinó perquè el flamant fiscal anticorrupció, Manuel Moix, s'hi hauria oposat. Sembla, a més, que Moix hauria tingut l'aval del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza. Moix hauria fet marxa enrere perquè els fiscals s'hi van plantar.
Davant d'aquesta situació, el lector amb una mica de memòria tindrà una sensació de ‘déjà vu'. És a dir, que no és la primera vegada que la fiscalia, que representa l'Estat i, per tant, els interessos generals de tothom, sembla actuar més aviat com defensora de l'acusat. En efecte: molts ciutadans van assistir perplexos a una cerimònia semblant en el cas de la infanta Cristina. Per contra, alguns fiscals donen proves d'una gran diligència –fins i tot obligant els seus subordinats a reobrir casos– quan es tracta de perseguir polítics catalans. Un cop més, també tenim la doble vara de mesurar.
La fiscalia general ha emès un comunicat negant els fets. Però amb això no n'hi ha prou. El ministre de Justícia ha de comparèixer urgentment per explicar a què respon aquesta actitud presumptament esbiaixada d'alguns dels seus càrrecs de confiança. El cas no es pot tancar, com sempre, donant explicacions genèriques i acusant l'oposició d'haver fet coses semblants. I si aquestes pressions han existit, hi ha d'haver dimissions.