Realisme màgic

Avui em prendran per ximple. Trobant-me a Cusco, capital de l’antic imperi inca, en el viatge al Perú que fa unes setmanes els vaig narrar, vaig entrar en una botiga de coses boniques situada en un carrer de molta baixada. Podria haver dit de molta pujada, però el feia en direcció descendent. Hi vaig localitzar un petit pessebre, un naixement. Les tres figures anaven vestides com els inques, i la mula i el bou havien estat desplaçats per una llama i una vicunya. Hi ha una anomenada escuela cusqueña de pintura, d’arrel barroca, consistent a situar les escenes bíbliques en escenaris vegetals i arquitectònics peruans. Uns anacronismes que arriben a la plenitud quan es tracta de representar el Sant Sopar: els comensals mengen patates i pebrots i el cuy, un rosegador autòcton que, fet a la brasa, és el plat de les grans festivitats peruanes. Vaig trobar que aquell naixement era una emanació humil i popular de l’escuela cusqueña, i vaig decidir comprar-lo. Per motius que ara no venen al cas, la transacció no va ser en aquell moment possible i vaig dir a la dependenta que tornaria l’endemà. Em va donar una targeta. L’endemà em vaig fer present al carrer, ara de pujada. La botiga no hi era. Havia desaparegut. Vaig consultar la targeta. El número corresponia a una altra botiga, molt diferent. Vaig pujar i baixar el carrer, vaig preguntar. Algú em va dir: “És allí.” I m’hi va guiar, però la botiga que jo buscava no era la d’“allí”. Havia canviat d’un dia per l’altre? La botiga ubicada on la targeta indicava semblava que fes molt temps que era en aquell lloc, i així m’ho van confirmar. No vaig voler discutir aquella manifestació de “realisme màgic” que es representava davant meu, i vaig comprar un pessebre en un altre establiment. No era tan bonic, però els personatges vestien també d’inques i la llama i la vicunya els donaven escalf. El paquet em va quedar dins de la motxilla amb la qual l’endemà feia l’ascensió al Machu Picchu. Perejaume, el pintor tel·lúric que estimo tant, de vegades ha sol·licitat en préstec el quadre d’un museu i l’ha dut a passejar per les muntanyes del país, que ell coneix molt bé. Diu que després de l’excursió el quadre és un altre, que s’ha enriquit. Jo m’ho crec perfectament. A l’enclaustrada Gioconda, li convindria prendre l’aire que Perejaume recepta, i a tots aquells reis que va pintar Velázquez, també. Semblaria com si la història d’Espanya s’hagués de fer més afable, amb conseqüències positives per al present. Carregant pels grans i sagrats paratges dels inques el naixement adquirit en una botiga substituta d’una que havia desaparegut, em vaig sentir una mica Perejaume. Per Nadal, quan el desemboliqui i presenti, serà més cusqueño, més religiosament sincrètic, serà una altra cosa.