Canvi de rectors

Després d’estar deu anys justos entre nosaltres, se’ns acomiada el fins ara rector, Mn. Josep Maria Castellà i Marcet, un malgratenc nascut el 5 d’octubre de 1944, el gran de tres germans, que després d’estudiar al seminari de Girona va ser ordenat sacerdot pel cardenal Jubany a l’església d’Olot el 13 de maig de 1973. Entre els altres capellans és conegut per En Tate, sobrenom que, segons comenta ell mateix, li van posar al seminari, estrafent el seu cognom: de Castellà, Caste, Cate i, finalment, Tate. Abans d’exercir el seu ministeri a Lloret, Mn. Josep Maria va servir a la parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, a tocar Olot, com a diaca i com a vicari (1972-75), després fou rector de la parròquia de la Sagrada Família de Blanes, als Pins (1975-82), més tard fou rector de Corçà, Casavells, Matajudaica, Caçà de Pelràs i Ullastret (1982-89), va seguir de rector a Verges, Ultramort, Parlavà, Fonolleres i Canet de Verges (1989-1997), i després (1997-2007) a la Bisbal d’Empordà, Vulpellac i Peratallada. D’allà ja va venir a Lloret compartint la vida parroquial amb Mn. Jesús Calm, que, posteriorment, fou destinat de rector a Amer, les Planes, San Feliu de Pallerols i encara algun altre nucli. Mn. Josep Maria Castellà va demanar al senyor bisbe un lloc més tranquil que Lloret, en consonància amb la seva edat. I va destinat a Anglès i parròquies petites del voltant (Bonmatí, Constantins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa), cobrint el lloc de Mn. Martirià Brugada, que serà, justament, el rector que ara tindrem els lloretencs. Mn. Martirià és una mica menys gran. Coneix bé el món de la Costa Brava perquè va estar disset anys a Palafrugell, on és ben recordat com ho demostra el fet que el guardonessin amb el premi Peix Fregit. Ha estat arxipreste del sector Ter-Brugent. És un clergue amb aficions literàries i de recerca històrica. En tindrem ocasió de parlar en el futur. Ara, en acomiadar Mn. Josep M. Castellà podem dir que ha sabut sintonitzar bé amb els lloretencs, ha fet servir un llenguatge planer en les prèdiques, ha tingut la discreció per norma, i ha trampejat amb una certa habilitat i diplomàcia les dificultats que planteja un poble amb la densitat de població de Lloret i, sobretot, amb la varietat de cultures i de religions. No li han faltat maldecaps, temes que no es poden resoldre bé per a tothom, crèdits per pagar, un orgue extraordinari per restaurar i per al qual cal trobar finançament... Globalment, però, se’n va amb bona nota. Gràcies, mossèn.