#Sítincpor

Després d’aquests dies de confusió i moltes emocions i poca serenor, arriba el moment de poder reflexionar, i amb molta serenor, sobre la barbàrie produïda a Barcelona i Cambrils. Els fets em van agafar a la feina. Jo, com tothom, consternat i sense saber què passava, amb un bombardeig d’informació, gran part de la qual, després, va ser falsa. Menys la dels morts, malauradament. Després, com tothom, una mica enganxat a les notícies, a les xarxes socials... per intentar entendre què havia passat i no hi havia manera, només feia que indignar-me amb l’allau de racisme i islamofòbia que, justificant-se amb els atemptats, alguns han aprofitat per fomentar i alimentar a les xarxes socials i a les tertúlies de ràdio i televisió.

És ben cert que a les xarxes socials els atacs eren més agressius, fins al punt que la meva germana, de 23 anys, em pregunta si és veritat que ens faran fora i si faran tot el que diuen amb nosaltres, si nosaltres no tenim res a veure amb els terroristes... I ja va ser el súmmum veure que alguns demanaven que els musulmans sortíssim a demanar perdó pels fets. I d’aquí el títol de l’article. La gent té tanta por que ha de sortir a una manifestació que no té sentit a demanar perdó dient que no són terroristes, a dir que no en el seu nom, que islam vol dir pau, que no tenen por... Volent dir que tenen molta por, la mateixa por que tinc jo (més endavant ja explicaré de què tinc por).

Aquesta manifestació no tenia cap sentit si se’n fa una de gran avui dissabte a la qual hem de ser-hi tots. És una manifestació en què es corrobora la demanda del racista, que no diferencia entre musulmà i terrorista, és demanar perdó essent els primers perjudicats. Imaginem que això és un partit de futbol, els de Daesh juguen en contra meu, cada cosa que fan em perjudica directament com a musulmà. I ara encara més, em toca com a musulmà i com a català d’origen marroquí, tres vegades perjudicat. Si passa això, per què he de demanar perdó? Si jugo al mateix equip que la gent que surt dissabte, per què no surto amb ells? Per què m’haig de manifestar a part? La resposta és per por a represàlies. Com que alguns, en calent –i alguns no tan en calent sinó molt intencionadament–, ja pensen que tots estem al mateix sac, s’ha creat una por col·lectiva, especialment dins del col·lectiu marroquí, de possibles represàlies que afectin les seves vides, les seves feines, les seves relacions...

No entraré pas en el perquè dels atemptats ni en per què els nostres joves fan aquestes barbàries, ni en què estem fent malament per arribar a això; hauria d’estar hores i hores escrivint i potser no arribaria enlloc. Hauríem de parlar del model educatiu, de l’exclusió social encoberta, de l’atur juvenil, de la precarietat laboral del col·lectiu jove i, especialment, de les persones d’origen immigrat, de la conciliació laboral i la seva influència en l’educació... de temes que ens toquen a tota la societat en general.

Però sí que vull recalcar que tinc por de com, en cada acte de barbàrie que passa a Europa per aquests desgraciats de Daesh, els perjudicats som els musulmans, que hem de patir tot tipus de represàlies, que no en tenim prou amb el corrent islamòfob als EUA en els últims anys, que ara hem de carregar amb la culpa i demanar perdó.

Escric aquest article després de parlar amb molta gent d’origen marroquí i amb alguns que van anar a la manifestació de dilluns, i sí, diuen que tenen por del que pugui passar. Si volem una societat més justa i més cohesionada que pugui lluitar contra aquest tipus de xacra, no és el camí anar assenyalant el teu veí cada vegada. No podem caure en la islamofòbia i menys aquí, a Catalunya. Volem un país de tolerància, de consciència, de drets i de lluita conjunta. No demano perdó, no ho faré mai. I jo, com uns quants, no tenim por del Daesh ni de qualsevol altre tipus de feixisme.

(Karim Sabni el Garraf és un banyolí del Marroc que viu a Girona)