‘Estiu 1993’

La creació té moments extraordinaris. Són aquells en què una sessió de cinema, una frase, per més curta que sigui, en una novel·la o una estrofa en un poema et regalen una història que et permet curar-te un trosset de ferida o reconciliar-te amb existències i sensibilitats viscudes.

El relat del film Estiu 1993 és tan real, delicat i contingut, inclús amb aquell final tan alliberador, i em va agradar tant que quasi em va fer mal.

Un vespre qualsevol d’aquest agost, al cinema Arinco de Palamós, la tendresa i delicadesa de la directora Carla Simón van fer que em quedés clavada a la butaca intentant no perdre’m cap de la multitud de detalls que feien que la pel·lícula, per propera en el drama subjacent, se’m clavés al cor. L’aparent simplicitat dels diàlegs, plens de missatges i significats colpidors per la seva categòrica serenor en reflectir la realitat, la màgia i seducció de les imatges i l’absoluta i magnífica naturalitat amb què les actrius (no saps si actuen o viuen una història real) Laia Artigas i Paula Robles van conduint la relació per convertir-se en germanes per sempre són, senzillament, esplèndides.

Carla Simón va quedar òrfena quan tenia 7 anys i, de la crònica d’aquell primer estiu a la seva nova llar, ha retratat sense cap melodrama l’essència de la pèrdua dels pares i la necessitat vital de tornar a sentir-te i pertànyer a una família com un més.

El film ha estat sàviament seleccionat per representar Espanya en els Oscars i estic contenta perquè jo ja l’he vist.

Per cert, a finals del mes d’agost d’aquell estiu de 1993 va néixer el meu fill Marc.