Soc en Ferguson

Aquests dies estic viatjant esplèndidament a Nova York, París, Londres... M’hi porta Paul Auster amb la seva novel·la 4 3 2 1. Jo no soc lector de novel·les fins que en trobo una que em reconcilia amb la ficció literària. 4 3 2 1 m’hi ha, momentàniament, reconciliat. Parla del trajecte vital de quatre personatges que es diuen Ferguson, des que neixen i són petits fins que... fins el que Paul Auster me n’expliqui al final. Em falten cent pàgines per enllestir el llibre, que en té prop de nou-centes. Dos Ferguson ja han estat liquidats per l’autor i no han arribat a l’edat adulta. El desenllaç dels altres dos m’és, per ara, una incògnita. A vells no hi arribaran, almenys en el llibre. Cent pàgines no poden incloure més anys que els que han passat en vuit-centes. No són germans. No es coneixen. Són uns Ferguson amb pares diferents, cada un amb la seva història, i amics, amigues i amants també diferents, tot i que amb concomitàncies. Només un, de moment, ha coincidit amb una amistat comuna. Potser hi ha més casualitats personals, però no les he sabut detectar. Soc un lector una mica distret. A més: l’actualitat política del país contribueix a la dispersió mental. Un paràgraf, una entrada a les xarxes, i “la nostra” novel·la ja ha canviat.

Els Ferguson són lectors, volen escriure i són també grans consumidors de pel·lícules. Els llibres que llegeixen, que suposo que són els que Paul Auster prefereix, fan venir ganes de ser llegits. Alguns, una bona dosi, els he consumit en diferents etapes de la meva vida. Les pel·lícules que veuen, americanes, europees o orientals, les he vist totes. En vaig buscar una per internet per tornar-hi. No la vaig trobar i em vaig quedar enganxat amb una de Hitchcock, El procés Paradine. No és bona, fins i tot tira a dolenta, però ja voldrien les bones d’ara tenir cinc o deu minuts com aquella i uns actors tan impressionants.

I és que Ferguson, els quatre Ferguson, soc jo. No vaig ser a Columbia o al Maig del 68 però en vaig rebre notícies i conseqüències. També de les protestes contra la guerra del Vietnam, de les lluites antiracials... Els dos Kennedy assassinats, Luther King, el jazz, el rock, els Beatles... Fumar, beure. Enamorar-se... Els Ferguson, cap dels quals no té germans, són els meus germans grans, que m’acompanyen a Nova York, París, Londres o, de petits, als campaments de llobatons. La Jean Seberg venent el Herald Tribune als camps Elisis: ja està dit tot. El pare d’un dels Ferguson treballa al Herald Tribune, diari que va tancar i ja no existeix, liquidat. Com la Seberg.

Un apunt important. Si la prosa i la perícia narrativa de Paul Auster són admirables, els meus compliments per una traducció tan exemplar com la que n’ofereix Albert Nolla.