Opinió

A cremallengües

La mort de la singlantana

Joan-Lluís Lluís

La gent que vol la llengua vol una llengua útil, no una llengua emocional. Vol el català global amb el qual anar a Barcelona, a Andorra o a Mallorca i ser entès, i entendre-ho tot

Ja fa molts anys que el moviment cultural i polític catalanista de la Catalunya del Nord malda per resistir a l’aixafament programat de la llengua catalana i que, per fer-ho, gairebé només té l’esperança del sud. El Principat de Catalunya. Sobretot ara, que la pregunta “Què passa, de l’altre costat?” ha esdevingut diària, com un càntic de qui dia passa Espanya empeny. Les preguntes són les mateixes, les respostes són diferents, no només pel que fa al futur polític de Catalunya, sinó per les seves conseqüències sobre la llengua catalana al nord. Ja s’ha dit a bastament, perquè és una evidència, que la independència de Catalunya tindria efectes benèfics enormes sobre l’estat de mala salut del català a les terres del nord. La meva humil opinió és que faria pujar de manera notable el desig d’aprendre aquesta llengua i d’assumir-la. No seria suficient, però, perquè de nou esdevingués llengua d’ús social. La maquinària anivelladora francesa treballa des de fa molt de temps per evitar-ho i crec que s’ha passat el punt de no-retorn durant l’últim mig segle.

Però una Catalunya lliure seria un incentiu molt potent per a l’aprenentatge individual de la llengua catalana, per l’evidència de la seva utilitat laboral com a llengua oficial d’un estat independent veí. I, en menor mesura, per la seva afirmació com a llengua d’aquest territori. Ara, també cal tenir bastant clar que aquest augment del prestigi i de l’ensenyament es faria en detriment de les formes dialectals pròpies. Ja és ben notable, avui, que la gran majoria d’adults que volen aprendre el català, o que volen que els seus fills l’aprenguin a l’escola, es decanten cap al català com més normatiu millor. La gent que vol la llengua vol una llengua útil, no una llengua emocional. Vol el català global, amb el qual anar a Barcelona, a Andorra o a Mallorca i ser entès, i entendre-ho tot. No vol la llengua de l’avi, els renecs de l’oncle, les rondalles de l’àvia, les cançons de verema ni les endevinalles d’abans. La gent ja no vol, per exemple, aquests rodolins que un lector m’ha enviat fa poc i que van ser recollits el 1928 a la Roca d’Albera: “Mare, gudabre, entirabigutabre / Me seu fet coure la llebre?, gudebre, entirabigutebre / Sí, el meu fill, gudill, entirabigutill / Te son fet coure la llebre, gudebre, entirabigutebre / Tot tastant, Gudant, Entirabigutant / Ambe la llossa, gudossa, entirabigutossa / Me la son menjada tota, guduta, entirabigututa.” I si aquí tota rima amb guduta és perquè en català rossellonès tota es pronuncia tuta. Però d’això, ja ningú no en vol, fora del temps de la malenconia de records familiars, si existeixen. La gent vol un català que vagi per feina i això significa tallar amb el català genuí, que no ha pogut resistir l’ofensiva continuada de desprestigi duta a terme pel poder francès durant tres segles i mig. Adeu, doncs, al català d’aquí com a forma de parlar vingut directament de la deformació local del llatí. Adeu als dialectalismes, tinguin denominació d’origen o hagin nascut d’influències històriques occitanes o franceses. I siguin o no al Diccionari de la Llengua Catalana. Adeu singlantana, ca, tiró, parpallol, guilla, votura, peirer, clavillar, vilatge, espertinar, sàller, cúller, cúser. Adeu adiu. Adeu dir sem i seu per som i sou. Adeu dir gracis, histori i famili. Adeu dir jo calli, i jo callavi, i jo callariï.

Les formes nostres, que són les formes de tots, s’estan morint a mesura que mor la gent que encara les duia a la memòria i que tenia ocasió de parlar català. Els que els substitueixen, i que no són prou nombrosos per formar una comunitat lingüística ni tan sols minoritària, parlaran el català estàndard o no parlaran català. És una situació dolorosa, perquè veiem com s’evaporen uns mots i unes pronúncies que mai més no tornaran. Seria, però, un preu prou acceptable si de debò el català, aquí dalt, pogués rebrotar, encara que amb modèstia. Que això passi, però, depèn tot primer d’aquells que tenen entre les seves mans la construcció d’una república catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia