Democràcies creatives

El poder genuí, el que neix de la intel·ligència creativa, ja no s’ha d’entendre com un sistema de domini per mitjà de la imposició, del control i de la repressió física i mental, ni ha d’estar concentrat en una elit econòmica i política. Ha de ser reparador i no repressor, al servei de la creativitat i distribuït a través de tot el teixit social. És així com entenc el principi de subsidiarietat. Cada individu i cada col·lectiu han de tenir el grau d’autonomia i de poder que puguin assumir responsablement davant deis altres, des de la família, les associacions i les institucions de tota mena —municipis, regions o nacions, fins a les organitzacions mundials–. Solament amb aquesta autonomia subsidiària tots els col·lectius poden desenrotllar la seva creativitat, ja que aquesta ha de ser conreada per cadascú segons les seves possibilitats i situació, una creativitat generalitzada i no solament d’especialistes i d’elits privilegiades.

La creativitat ja no és solament cosa de laboratori o de taller, aquests són ara el món sencer. Per tant, la subsidiarietat és la forma d’organitzar el poder propi de les democràcies creatives. El contrari és la concentració del poder i la seva organització jeràrquica, per imposició i coerció, pròpia de les societats d’explotació. Per produir n’hi havia prou que uns pocs manessin i la resta, a obeir. No pot ser així per crear i innovar, motors de la nova economia. Imposició i submissió són un impediment insalvable per al conreu majoritari de la intel·ligència creativa, perquè sense llibertat plena no hi ha creativitat i per tant democràcies creatives. La intel·ligència creativa només es pot desenvolupar bé amb un poder reparador distribuït segons el principi de subsidiarietat. La política hauria de basar-se en la consciència de les necessitats de cada cultura i societat en cada moment històric, en lloc d’estar principalment al servei deis privilegis d’oligarquies i plutocràcies instal·lades en el poder de l’estat autàrquic. El poder d’imposició d’aquest, enorme i perillós pel seu potencial destructiu, fàcil de controlar per la seva concentració jeràrquica, és l’adversari principal de les democràcies creatives necessàries avui no sols a la prosperitat sinó a la supervivència. Cal avançar des de les deficients democràcies actuals cap a les creatives, sense esperar més que ens ho donin fet. Organitzar la distribució i la interdependència del poder és possible gràcies a les tecnologies de la comunicació i és un dels grans reptes de les democràcies creatives.

La prosperitat a Catalunya i arreu, necessita el ple reconeixement de la capacitat, maduresa i voluntat d’autogovern, quan aquesta existeix com és el cas català. Aquesta emancipació política és una necessitat ben sentida i compartida per una part important i molt activa i organitzada de la societat catalana, fruit de l’experiència de moltes generacions de catalans. És un valor irrenunciable per a la prosperitat, que sols es pot assolir si cada poble és lliure per crear el seu propi projecte de democràcia creativa; amb voluntat inclusiva i de defensa del pluralisme, sense exclusions ni violència.

En una Catalunya plural, no ens hem d’estranyar que hi hagi també molts altres catalans que senten aquest moviment d’emancipació política com un atac al seu sentiment d’espanyols, alimentat pel poder de l’Estat. Davant d’això cal molt respecte envers tothom, el propi d’un sentit fort de democràcia, i preguntar-se: ¿on és l’amenaça real a la democràcia creativa necessària per a la prosperitat a Catalunya i arreu? L’adversari real a aquestes és la societat d’imposició i explotació, disfressada de patriotisme i populisme, i encarnada en els actuals estats autàrquics, entre ells l’espanyol. Aquest és un estat social i de dret de baixa qualitat, minat per la corrupció, l’evasió tolerada d’impostos, un repartiment molt desigual de la riquesa, la no-separació de poders, la inseguretat jurídica i l’autoritarisme amb arrels encara vives en un passat agrícola autoritari, inquisitorial, conqueridor, colonitzador i imperial, amb la corresponent repressió política, policial, judicial i mediàtica violentant la informació.

Dastis, ministre d’Afers Exteriors, va afirmar en entrevista a la BBC que les imatges de la repressió policial del referèndum d’autodeterminació català eren falses, davant l’estupor dels periodistes britànics que les havien gravat. La veritable qüestió és: ¿en què perjudicaria els pobles espanyols una república catalana pròspera i solidària amb ells, dins l’espai europeu compartit? En res, sinó que impulsaria la seva transició vers les democràcies creatives. Contràriament, el poder dominador i homogeneïtzador concentrat en una elit controlant l’estat autàrquic al servei de la plutocràcia, ens porta contínues crisis fins al desastre total a no gaire llarg termini.