Desencís

Sempre havia pensat que em vaig equivocar quan dels dos graus que m’habilitaven per a exercir professionalment havia escollit l’economia. És que prest em vaig adonar que, fora dels manuals més o menys doctrinals, per al carrer l’economia era una ciència mestissa de la política, prostituïda pel mercat i en què tot o quasi tot es considerava opinable. N’hi ha prou a fer un poc de zapping entre tertúlies per a constatar el valor que es dona als analistes i qui és considerat per aquests un bon i un mal economista.

Emergida sense una lògica determinista, la Ciència Econòmica era elaborada contrastadament per animal spirits que, en fugida lliure, es deixaven guiar poc o gens per caps de ramat, ja fossin aquests keynesians, neokeynesians, postkeynesians, sraffians, liberals, neoliberals o avui partidaris de l’economia circular. En canvi el dret, l’altra opció meva possible, pensava jo que responia a un cos hermenèutic, emmotllurat des dels Codis Justinians i el Dret Romà, amb l’empremta dels grans principis ‘naturals’ que ho envaïen tot, des del civil al penal passant pel dret internacional o el constitucional.

La realitat d’aquests dies em demostra que anava errat de comptes, i que els practicaires del dret, ja des del ministeri fiscal, poder judicial, diferents magistrats i una infanteria d’advocats, almenys en aquest país, no mereixen el respecte que mereix la justícia, que els hauria de guiar en les interpretacions de la llei. Bé, o mereixen el mateix respecte que mereixem els economistes.

Certament, he pecat d’ingenu valorant més la disciplina que no practicava que la que m’ocupava. Ja diu l’article 3 del Codi Civil espanyol que “les normes s’interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l’esperit i finalitat d’aquelles”. Sense cap ordre jeràrquic, la porta a la discrecionalitat que dona el primer apartat ja és prou gran. I així, en les circumstàncies polítiques que es consideren excepcionals (l’amenaça a la unitat d’Espanya per part d’aquells que no volen seguir el que el mateix Tribunal Constitucional ha traçat per tal de resoldre la voluntat democràticament expressada) en veiem de tot color. Fiscals que persegueixen el rastre de correus suposadament d’idees conspiratives i que miren cap a l’altra banda quan es tracta d’observar els que han destruït el disc dur de la mare de tots els correus de la corrupció. Jutges que utilitzen els tempos processals a conveniència, nomenaments que posen i treuen agents judicials al gust polític del govern. O un Tribunal Constitucional que per salvar el prestigi dels seus integrants amb el vot per unanimitat deixen malmesa la institució.

Però la Llei sense equitat no és justa. Ho diu també el Codi Civil a l’apartat 2 de l’article 3, que “l’equitat haurà de ponderar-se en l’aplicació de les normes, si bé les resolucions dels tribunals només podran descansar de manera exclusiva en ella quan la llei expressament ho permeti”. Se’m fa difícil, és clar, veure la situació judicial espanyola avui sota aquestes coordenades.

Un bon amic jurista que estima el dret diu que aquest és una obra humana i que, com a tal, funciona quan hi ha ordre, quan hi ha pau, però no quan hi ha guerra, un conflicte massiu o una revolució. Quan la tempesta acaba és quan torna el dret, que es re-estableix. Les normes procedimentals estan pensades per un entorn de normalitat. I ara a casa nostra no el tenim. La lluita pel dret és la lluita per la pau; a partir de la pau el dret funciona per resoldre els conflictes estructurals i assumibles. Avui estem en una situació en què parlar de dret amb normalitat és pràcticament impossible. D’aquí que alguns no parin de dir que estem en un estat de dret, en prèdica poc corresposta amb la pràctica que exerceixen.