Ocasió perduda a Còrsega
La recent visita del president de la República de França, Emmanuel Macron, a l’illa de Còrsega posa en relleu una vegada més que la realitat de les fronteres dels estats a Europa no coincideix amb la realitat sociopolítica de les nacions i els pobles que l’habiten des de fa segles, i fins a quin punt els estats actuen amb la supèrbia de qui té el poder i la força per imposar la seva visió i els seus interessos per sobre de qualsevol altra raó, dret o voluntat per molt arrelada que estigui al territori i per molt democràticament que hagi estat expressada.
Aquest és el cas ara de Còrsega, on la coalició dels autonomistes de Gilles Simeoni i els independentistes de Jean-Guy Talamoni governa amb un 60% dels vots, i canalitza la demanda social de més autogovern amb propostes moderades, com ara la cooficialitat de la llengua corsa, un estatut de resident, una certa autonomia fiscal i l’acostament de presos. La resposta de Macron ha estat un no a tot, acompanyat d’un clar menyspreu cap als dirigents corsos (escorcollats i en segona fila) i emmarcat en un escenari amb cinc banderes franceses, cinc d’europees i cap de l’illa. L’únic moviment, proposar una modificació de la Constitució que esmenti específicament Còrsega.
El centralisme és inherent a França, estat monolític per excel·lència i bressol del jacobinisme; però en el cas de Còrsega també s’hi afegeix una evident ceguesa política que li impedeix detectar i aprofitar l’oportunitat històrica de fer més fort aquest estat adaptant-lo a la seva realitat. Ans al contrari, negant-la i deixant clar el seu menyspreu cap a la majoria social corsa, només aconseguirà alimentar un conflicte regional que fa moltes dècades que dura.