Tallen els til·lers

Aquests dies l’Onyar ha presentat un aspecte impressionant, diferent d’aquell a què ens té acostumats. L’aigua omplia la llera de gom a gom, acariciant suaument les dues ribes. Fluïa acceleradament amb el cabal maquillat pels colors de totes les restes que havia arrossegat al seu pas, des de Brunyola fins aquí. Quedar-se a badar, recolzats a la barana del pont de Pedra, ha estat tot un espectacle, tal com el que ja practicava Joaquim Ruyra com a font d’inspiració de l’inici de la seva obra La fi del món a Girona. Uns turistes francesos, al nostre costat, comparaven el gruix de l’aigua amb el del Sena... Què més voldríem nosaltres que tot l’any fos comparable al del Sena! Però ens hem de conformar, limitant-nos a moments excepcionals, com els d’aquesta setmana plujosa.

Des del pont, accedint a la rambla de la Llibertat, descobreixo una altra novetat, aquesta poc agradable: estan tallant els arbres! Com ho diem. Els monumentals til·lers o tells, de tronc robust i considerable, d’àmplia copa, preparats per fer fulles noves per emparar-nos del sol que ja s’espera, els estan executant. El tronc tallat gairebé arran de terra, pot fer seixanta centímetres de diàmetre, o més, i mostra la seva imatge decapitada, d’una fusta fresca i encara jove, occida com la d’un condemnat. Divendres al matí ja se n’havien tallat set dels més robustos. La fúria abassegadora pot continuar, perquè hi ha altres til·lers, encara enters, marcats amb una rodera vermella, que no fa pensar res de bo.

És d’esperar que els serveis de jardineria de l’Ajuntament han tingut poderoses raons per obrar d’aquesta manera. I que projecten reposar els arbres caiguts amb cadells nous. Però no serà el mateix, i tardaran dècades a tornar a donar l’ombra i l’acolliment dels vells vençuts.

La imatge gironina en un punt tan emblemàtic com és el dalt de la Rambla mereixia una seriosa reflexió, un contrast, i una notificació prèvia a la ciutadania. No és una tala qualsevol. Ells formaven part de la vida gironina, del mercat de les flors dels dissabtes, de les parades de llibres per Sant Jordi, proporcionaven sopluig als vetlladors dels cafès d’aquell entorn, i formaven com un arc de triomf a l’inici del passeig.

Han sospesat tot això –suposem– i ho han decidit. Però podem recordar que anys enrere els va donar per tallar els arbres lledoners de la plaça dels Lledoners. Ja es necessiten penques! Sort que l’Anna Pasqual, vídua Vicens, va sortir de casa seva i els va escridassar. Allà es va parar la insensatesa, però uns quants exemplars ja havien caigut.

Aquests actes, en altres municipis –ara mateix a Sant Feliu de Guíxols– porten molta polèmica i reacció ciutadana. És aquest el nostre cas? O ens conformem amb tot?