A Síria toca diàleg i no més bombes

L’atac liderat pels Estats Units –amb la col·laboració de França i el Regne Unit– sobre algunes posicions sirianes han permès a Donald Trump proclamar l’acompliment de les vehements amenaces anunciades. Però caldrà veure si servirà per a gaire més. Els 110 míssils llançats des de vaixells de la Mediterrània contra tres objectius concrets en instal·lacions del govern de Baixar al-Assad no sembla que hagin produït cap daltabaix en les forces del règim. Existeixen prou incògnites sobre l’abast real de l’atac químic contra la població de Duma –que justifiquen l’acció dels aliats– i sobretot sobre l’autoria. Per això la precipitació dels EUA ha suposat la denúncia de Rússia sobre la il·legalitat des del punt de vista del dret internacional.

Que el govern d’Al-Assad ha comès una multitud d’atrocitats durant la cruenta guerra que devasta Síria és una evidència. Amb armes químiques o sense, és igual de reprovable. Però el país necessita ara un procés de negociació, i no més bombes. La política dels EUA a Síria ha estat erràtica, amb una intervenció inicial plena de dubtes. Ara la guerra civil siriana s’ha convertit també en un conflicte mundial d’interessos en què els EUA i els seus aliats occidentals, Rússia, l’Iran, Turquia i, per descomptat, Israel hi prenen part. La qual cosa fa encara més delicada i explosiva qualsevol actuació a la zona. La pressió internacional és imprescindible. Però un atac amb míssils com el dels EUA sembla més un moviment d’escacs pensat en paràmetres polítics i d’imatge de Trump, i per tal d’acontentar socis com Israel, que no pas una acció per aturar una guerra que Al-Assad i els seus aliats, capitanejats per Rússia, estan en disposició de guanyar però a costa de reduir a cendres bona part del país.