Vuits i nous
Reescriure de dalt a baix
“L’escolarització en català, ha donat bons correctors i mals escriptors?
L’altre dia els parlava dels correctors que reclamen que el seu nom figuri en els crèdits o en la portada dels llibres que ajuden a endreçar gramaticalment. Em vaig mostrar una mica esverat: si tant protagonisme sol·liciten deu de ser que la seva feina supera la simple revisió d’originals. Em vaig fer una pregunta: que no dominen la llengua, els nostres escriptors? Magí Camps, amic i editor i corrector de La Vanguardia, em va respondre pel conducte públic del Twitter: “Creu-me que és veritat: hi ha autors impublicables sense un corrector que reescrigui l’original de dalt a baix. Bones idees i poc estil (per no dir que no saben de lletra).” Reescriure l’original “de dalt a baix”, autors que “no saben de lletra”... Una mica més tard, en una segona piulada matisava: “N’hi ha de tota mena, és clar. Hi ha molta creació de llenguatge en la literatura.” Immediatament hi afegia: “Però aquests best-sellers que surten alhora en les dues llengües han tingut una llarga cocció, fins al punt que de vegades està més ben escrita la traducció que l’original.” A l’article jo havia projectat sospites sobre aquests best-sellers: són escrits en català o en castellà? Quina és la versió original i quina la traducció? Després del que em diu en Magí, la resposta es fa més urgent. Quina és la traducció, que la llegirem?
Fos aquesta l’única pregunta... Me n’han vingut una pila. Els editors –o els jurats, si el llibre opta a premi–, quina mena d’originals reben? Mentre els llegeixen, intueixen com quedaran un cop el corrector els hagi reescrit “de dalt a baix” o hagin estat traduïts? Torno al comentari d’Eduard Artells un cop va haver corregit Onades sobre una roca deserta: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”. I l’èxit de l’escolarització en català? Ha donat bons correctors però escriptors que “no saben de lletra”? Fa molts anys vaig entrevistar Bartomeu Bardagí, corrector de Josep Pla. Em va dir que esmenar el “gegant” era una gosadia: “alguna iglésia, alguna vacil·lació...” Pedrolo també rebia auxilis. O el mateix Salvador Espriu, que havia vingut a “salvar els mots”. Ho sé perquè la meva germana Marta els repassava. Poca feina, res de reescriure ni de reclamar el nom a la portada. Que no són els escriptors els que creen la llengua, els que marquen cànons? Ho són ara els correctors?
Tot això, és privatiu de la “literatura” catalana? Un autor francès, per parlar d’un idioma orgullós d’ell mateix, també delega en el corrector la politesse? He posat “literatura” entre cometes. Sembla que Magí Camps es limiti als best-sellers, o m’agrada pensar-ho. Haurem de buscar els llibres dels autors que ofereixen “molta creació de llenguatge”. Com els coneixerem? Seran aquells on el nom del corrector no figuri a la portada?
